I think we live at a point of extreme darkness and extreme brightness. Extreme darkness, because we really do not know from which direction the light would come. extreme brightness, because we ought to have the courage to begin anew.
Michel Foucault in a dialogue with Baqir Parham.
Iranian Revolution, September 1978.

15.05.2013 _ The Dubai in Me (projecció)

15.05.2013
MACBA Auditori.

Plaça dels Àngels1, Barcelona.
20h.


The Dubai in Me _ Rendering the World
Prog 2 – 75min.

Christian von Borries., Dubai – Alemanya, 2010, 78min.

Aquest documental presenta Dubai com l'últim malson neocapitalista: una realitat virtual que recorda a Second Life, materialitzada gràcies a la mà d'obra immigrant. Quines són les condicions laborals a Dubai? L'epíleg, rodat als hivernacles d'Almeria i Melilla, mostra les similituds d'un model econòmic global. En aquest sentit, "Dubai és en tots nosaltres".
Una vegada s'ha alentit l'eufòria maníaca de la construcció i el seu remolí, els secrets de Dubai van quedant lentament al descobert. Aquesta és una ciutat construïda del no-res en tot just unes dècades de crèdit i ecocidi, repressió i esclavisme. És una metàfora metàl·lica viva del món globalitzat que podria estar enfonsant-se per fi en les sorres.

 Aquesta pel·lícula busca una nova topografia.
Una metàfora, un desplaçament, un canvi on els territoris són marcats, on es veuen coses, on se'ls dóna noms i significats. En aquest sentit, la tasca metafòrica de cinema pot ser vista com subvertir l'ordre metafòric pre-existent: és a dir, l'assignació oficial d'espai i temps. Un ordre que defineix els llocs, que defineix el que cal veure i fer en aquests llocs, la forma en què estan habitats, les seves capacitats i incapacitats.
La imatge construïda de la pobresa i la desgràcia tendeix a prendre el límit de la realitat i ambdues haurien de ser preservades de qualsevol forma d'estetizació. En cas contrari, les fem acceptables i fins i tot atractives.

Nouriel Roubini _  
http://the-dubai-in-me.com/

...
Comentaris de l'autor al propi film:
De lluny, Dubai sembla ser una ciutat. De prop es tracta d'una efígie, l’esplendor d'una ciutat. Es composa únicament dels implants de desert, urbanisme llum, opcions predefinides d'habitatges d'estil, seus d'empreses, zones funcionals. Ningú té la intenció de viure realment aquí! Per l'especulador, la realitat material d'aquest lloc és sovint menys important que la realitat construïda per imatges hiperrealistes. L'art de la fabricació no es dóna al propi edifici. Ha estat reemplaçada per l'artifici dels tècnics informàtics altament qualificats en disseny d'animació. La representació es converteix en la realitat del sector immobiliari. A més, la pròpia velocitat de transmissió de la imatge de l'edifici simulat permet a una cadena mundial d'immobiliàries vendre el producte molt abans del seu acabament. Aquesta és la ciutat de les imatges transmeses. Per què, llavors, cal construir-la?
Treballadors sense drets, sense passaport, sense un lloc a on anar després de ser acomiadats, es reuneixen als barris pobres. Un intenta ser deportat a casa bevent alcohol en públic. Uns altres ens diuen que la presó és l'únic lloc a Dubai on són tractats amb dignitat.
El món occidental està constantment proclamant la seva prerrogativa unilateral d'autoritat moral global. Això condueix a una situació en la qual la postulació de la validesa universal dels drets humans és utilitzada com a fonament per la intervenció hegemònica en la integritat d'altres cultures. Però, què passa, si l'anomenada altra cultura és només una etapa per al desenvolupament de les nostres pròpies estructures d'explotació? Què succeeix si el nostre és un sistema econòmic que subcontracta sectors sencers en regions on els drets humans no suposen cap obstacle per maximitzar els guanys? Quin tipus de perspectiva d'ocell és necessària per deconstruir el propi sentit de la justícia en un sentiment privat?