I think we live at a point of extreme darkness and extreme brightness. Extreme darkness, because we really do not know from which direction the light would come. extreme brightness, because we ought to have the courage to begin anew.
Michel Foucault in a dialogue with Baqir Parham.
Iranian Revolution, September 1978.

Mostrando entradas con la etiqueta Palestine. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Palestine. Mostrar todas las entradas

La Terre Parle Arabe

ovni archives


Maryse Gargour. 2007. France, Palestina. vo Arabic, English. s Spanish. 61’ 

http://www.menassat.com/?q=en/news-articles/4211-land-speaks-arabic 

Este documental muestra el nacimiento del sionismo a finales del siglo XIX –y sus consecuencias para los palestinos– a través de documentos originales, citas de los líderes sionistas, material de archivo poco conocido y entrevistas con testigos e historiadores. Todo ello ayuda a poner de manifiesto que la expulsión de la población indígena árabe de Palestina está lejos de ser una consecuencia fortuita de la guerra de 1948. Este premiado documental arroja luz sobre la limpieza étnica de Palestina por el movimiento sionista. 

In this documentary, the late 19th century birth of Zionism - and its repercussions for Palestinians- is detailed with original source documents, Zionist leaders' quotations, rare archival footage, testimonies of witnesses and interviews with historians. All help to illustrate that the expulsion of the indigenous Arab population from Palestine was far from an accidental result of the 1948 war. This award-winning film shines a spotlight on the ethnic cleansing of Palestine by the Zionist movement.

Aquest documental mostra el naixement del sionisme a la fi del segle XIX –i les seves conseqüències per als palestins– a través de documents originals, citacions dels líders sionistes, material d'arxiu poc conegut i entrevistes amb testimonis i historiadors. Tot això ajuda a posar de manifest que l'expulsió de la població indígena àrab de Palestina està lluny de ser una conseqüència fortuïta de la guerra de 1948. Aquest premiat documental ens dóna pistes clares sobre la neteja ètnica de Palestina pel moviment sionista.

We Teach Life, Sir



Rafeef Ziadah. 2011. United Kingdom (Great Britain). vo English. s Spanish. 5’ 

“Escribí este poema cuando las bombas caían sobre Gaza.. (...) Él me preguntó: “Srta. Ziadah. ¿no cree usted que todo se arreglaría si dejasen de enseñar tanto odio a sus hijos? (...). Busqué dentro de mí la fortaleza para ser paciente. Pero la paciencia no está en la punta de mi lengua mientras las bombas caen sobre Gaza. La paciencia simplemente se me ha acabado. Pausa. Sonrisa. Nosotros enseñamos a vivir, señor. (…) Estos no son dos bandos iguales, ocupantes y ocupados, y un centenar de muertos, dos centenares de muertos, un millar de muertos. ¿Hay alguien ahí fuera? ¿Habrá alguien que escuche? Desearía poder plañir sobre sus cuerpos, desearía simplemente poder correr allí, a cada campo de refugiados y coger en brazos a cada niño, taparles los oídos para que no tuvieran que escuchar el sonido de las bombas el resto de sus vidas, como me pasa a mí. Hoy mi cuerpo fue una masacre televisiva. Nosotros enseñamos vida, señor. Nosotros los palestinos nos levantamos cada mañana para enseñarle al resto del mundo Vida, señor.” 

He asked me: “Ms Ziadah, don’t you think that everything would be resolved if you would just stop teaching so much hatred to your children? (...). Pause. I look inside me for strength to be patient but patience is not at the tip of my tongue as the bombs drop over Gaza. Patience has just escaped me. Pause. Smile. We teach life, sir! (...) These are not two equal sides: occupier and occupied. And a hundred dead, two hundred dead, and a thousand dead. (...) Is anybody out there? Will anyone listen? I wish I could wail over their bodies. I wish I could just run barefoot in every refugee camp and hold every child, cover their ears so they wouldn't have to hear the sound of bombing for the rest of their life the way I do. (...) Today my body was a TV’d massacre. We teach life, sir. We Palestinians wake up every morning to teach the rest of the world life, sir.” “Vaig escriure aquest poema quan les bombes queien sobre Gaza. [...] 

Ell em va preguntar: ‘Srta. Ziadah, no creu vostè que tot s’arreglaria si deixessin d’ensenyar tant d’odi als seus fills?’ [...] Vaig buscar dins meu la fortalesa per ésser pacient. Però la paciència no és a la punta de la meva llengua mentre les bombes cauen sobre Gaza. La paciència simplement se m’ha acabat. Pausa. Somriure. Nosaltres ensenyem a viure, senyor. [...] Aquests no són dos bàndols iguals, ocupant i ocupat, i un centenar de morts, dos centenars de morts, un miler de morts. Hi ha algú aquí a fora?, hi haurà algú que escolti? Desitjaria poder plànyer els seus cossos, voldria simplement poder córrer allà, a cada camp de refugiats i sostenir a cada nen, tapar-los les orelles perquè no haguessin d’escoltar el so de les bombes per a la resta de les seves vides, com a mi em passa. Avui el meu cos és una massacre televisiva. Nosaltres ensenyem vida, senyor. Nosaltres els palestins ens aixequem cada matí per ensenyar a la resta del món vida, senyor.”

To Shoot an Elephant

ovni archives

Alberto Arce, Mohammad Rujailah. 2009. Palestina, Spain. vo Arabic, English. s Spanish. 112’ 

http://www.toshootanelephant.com/ 
www.eguzkibideoak.info 

“El 19 de diciembre de 2008, el movimiento Free Gaza zarpó desde Chipre en dirección a Palestina. Nuestro objetivo era romper el bloqueo israelí sobre la franja de Gaza. Fuimos los últimos extranjeros que lograron entrar y quedarse en Gaza. Nos vimos envueltos en algo que nadie se esperaba.” La Franja de Gaza vive en estado de asedio desde junio de 2007, cuando Israel la declaró una “entidad enemiga”. Un grupo de activistas internacionales impulsó un movimiento, “ Free Gaza ” , que tiene como objetivo romper ese asedio. Gracias a sus esfuerzos, y a pesar de la prohibición impuesta por Israel a todos los corresponsales y trabajadores de ayuda humanitaria extranjeros de cubrir y ser testigos directos de la “Operación Plomo Fundido”, un grupo de voluntarios internacionales, miembros auto-organizados del International Solidarity Movement, estuvieron presentes en Gaza el 27 de diciembre, en el momento justo en que comenzaron los bombardeos. Junto a dos corresponsales internacionales de Al Jazeera International, Ayman Mohyeldin y Sherine Tadros, ellos fueron los únicos extranjeros que consiguieron escribir, filmar e informar para varios medios de comunicación sobre lo que estaba sucediendo dentro de la asediada franja palestina. ¿Eran periodistas? ¿Eran activistas? ¡A quién le importa! Ellos se convirtieron en testigos. Ser periodista o ser cualquier cosa depende de cómo tú lo sientas. Es una responsabilidad ética que te lleva a compartir con un público más amplio lo que está pasando a tu alrededor. Será el resultado de tu trabajo lo que te conducirá (o no) a una carrera como periodista, no las presuposiciones o las etiquetas. Haz que se enteren. Haz que los que tú quieres que escuchen, escuchen y sean conscientes de lo que tú estás siendo consciente. Esto es ser periodista. Para ser testigo, con una cámara o un lápiz, no es necesario tener un sueldo o una tarjeta que ponga “PRESS”. Olvidad la neutralidad, olvidad la objetividad. No somos palestinos. No somos israelitas. No somos imparciales. Sólo tratamos de ser honestos y contar lo que hemos visto y lo que sabemos. Soy periodista. Si alguien me escucha, soy periodista. En el caso de Gaza, ningún “periodista oficial” tenía autorización ese 27 de diciembre para entrar (excepto los que ya estaban dentro), por lo que nos convertimos en los únicos testigos, con todas las responsabilidades que eso conlleva. Yo siempre he entendido el periodismo como “una mano encendiendo la luz en una habitación oscura”. El periodista es una persona curiosa, un interrogador desagradable, una cámara y un lápiz rebelde que hacen sentir incómodos a los que están en el poder. Ésta es la esencia de mi trabajo en Gaza, cumplir un deber en el conflicto más narrado de la Tierra, donde, sin embargo, nunca será contada la historia del asedio y del castigo colectivo que Israel está imponiendo a toda la población en respuesta a los cohetes lanzados por Hamas. Por ello, debía ser vivido tal como fue. Entré sigilosamente en Gaza, a pesar de los intentos de Israel por impedirlo. Los que están en el poder en Gaza nos “pidieron cortésmente” que nos fuésemos. Mi idea del periodismo es eso. Cada gobierno del mundo debería sentirse nervioso cuando alguien va por ahí, con una cámara o un lápiz, dispuesto a publicar lo que consiga entender. Y todo ello por el bien de la información, uno de los más grandes pilares de la democracia. Esto es una película de “periodismo empotrado”. Decidimos “empotrarnos” dentro de las ambulancias, abriendo un diálogo imaginario con aquellos periodistas que se empotran dentro de las ejércitos. Todo el mundo es libre de elegir desde qué lado quiere informar. Pero, en muchas ocasiones, las decisiones no son imparciales. Decidimos que los civiles que trabajan en el rescate de los heridos nos dan una perspectiva mucho más honesta de la situación que para quienes su trabajo es disparar, herir y matar. Preferimos médicos en vez de soldados. Preferimos la valentía de aquellos rescatadores desarmados a aquellos que se alistan y que tienen experiencias tal vez interesantes, pero moralmente rechazables. Es una cuestión de enfoque. A mí no me interesan los miedos, traumas y contradicciones de aquellos que pueden elegir quedarse en casa y decir no a la guerra.

“On december 19th 2008, the Free Gaza movement sailed from Cyprus to Palestine. Our objective was to break the Israeli siege over the Gaza Strip. We were the last and only foreigners to enter and stay in the territory. We got involved in something that nobody expected”. Gaza Strip has been under siege since June 2007, when Israel declared it an "enemy entity". A group of international activists organized a siege-breaking movement, the Free Gaza movement. Thanks to their efforts, and despite the Israeli ban on foreign correspondents and humanitarian aid workers to cover and witness operation "Cast Lead" on the ground, a group of international volunteers: self organised members of the International Solidarity Movement were present in Gaza when the bombing started on December, 27th 2009. Together with two international correspondents from Al Jazeera International (Ayman Mohyeldin and Sherine Tadros), they were the only foreigners who managed to write, film and report for several radio stations what was happening inside the besieged Palestinian strip. Were they journalists? Were they activists? Who cares!. They became witnesses. Being a journalist or being whatsoever depends on how you feel. It is an ethical responsibility that you manage to share with a wider audience what you and those who are around you are going through. It will be the result of your work that will lead you to a professional career as a journalist or not, rather than pre-assumptions and labels. Make them know. Make those who you want to: listen and be aware of what you are aware of. That is a journalist. Having a card, with "press" written on it, or getting a regular salary is not necessary to be a witness with a camera or a pen. Forget about neutrality. Forget about objectivity. We are not Palestinians. We are not Israelis. We are not impartial. We only try to be honest and report what we see and what we know. I am a journalist. If somebody listens, I am a journalist. In Gaza´s case, no "official journalists" were authorized to enter Gaza (apart from those who were already inside) so we became witnesses. With a whole set of responsibilities as regarding to it. I have always understood journalism as "a hand turning the lights on inside the dark room". A journalist is a curious person, an unpleasant interrogator, a rebel camera and a pen making those in power feel uncomfortable. And that is the concept of my work in Gaza: To fulfil a duty in the most narrated conflict on earth, where the story of the siege and the collective punishment that is being imposed by Israel on the whole population of the territory in retaliation for rockets sent by Hamas will never be told with enough accuracy. For this it has to be lived. I sneaked inside Gaza despite Israeli attempts not to allow us to enter and I was "politely" asked to leave by those in power in Gaza. That is my idea of journalism. Every government on earth should feel nervous about somebody going around with a camera or a pen ready to publish what he or she manages to understand. For the sake of information, one of the biggest pillars of democracy. This is an embedded film. We decided to be "embedded within the ambulances" opening an imaginary dialogue with those journalists who embed themselves within armies. Everyone is free to choose the side where they want to report from. But decisions are often not unbiased. We decided that civilians working for the rescue of the injured would give us a far more honest perspective of the situation than those whose job is to shoot, to injure and to kill. We prefer medics rather than soldiers. We prefer the bravery of those unarmed rescuers than those with -also interesting, but morally rejectable experiences who enlist to kill. It is a matter of focus. I am not interested in the fears, traumas and contradictions of those who have a choice: the choice of staying home and saying no to war.

 “El 19 de desembre de 2008, el moviment Free Gaza va salpar des de Xipre en direcció a Palestina. El nostre objectiu era trencar el bloqueig israelià sobre la franja de Gaza. Vam ser els últims estrangers que van aconseguir entrar i quedar-se a Gaza. Ens vam veure enredats en una situació que ningú no s'esperava.”

Subjective Atlas of Palestine

Subjective Atlas of Palestine

Introduction to the End of an Argument: Speaking for Oneself... / Speaking for Others

ovni archives


Elia Suleiman, Jyace Salloum. 1990. United States of America, Palestina. vo Arabic, English. s Spanish. 41’
Elia Suleiman - Jayce Salloum, 1990, EE.UU, Palestina, 41 min.

Invirtiendo las formas de representación que predominan en los medios de comunicación, el cuadro de vistas y obras sonoras apropiadas que presenta esta cinta, altamente cinético, funciona con total sinceridad para sacar a la luz los prejuicios raciales que se esconden tras las imágenes familiares. El almacén de ideas mal construidas sobre la cultura árabe se muestra en todo su esplendor cinemático. Salloum y Suleiman han construido una narrativa sorprendentemente irónica que remeda la historia política de Oriente Medio. A través de ciertas frases políticas clave vemos una serie de distorsiones repetidas transformarse en política exterior. Speaking for Oneself? constituye el primer intento de unificar en una sola cosa la imagen y el acto. 

This highly kinetic tableaux of uprooted sights and sounds works most earnestly to expose the racial biases concealed in familiar images. Relying on valuable snippets from feature films such as Exodus, Lawrence of Arabia, Black Sunday, Little Drummer Girls, and network news shows, the filmmakers have constructed an oddly wry narrative, mimicking the history of Mid East politics. 

Invertint les formes de representació que predominen als mitjans de comunicació, el quadre de vistes i obres sonores apropiades que presenta aquesta cinta, altament cinètic, funciona amb total sinceritat per treure a la llum els prejudicis racials que s?amaguen rere les imatges familiars. El magatzem d'idees mal construïdes sobre la cultura àrab es mostra en tot el seu esplendor cinemàtic. Salloum i Suleiman han creat una narrativa sorprenentment irònica que escarneix la història política d'Orient Mitjà. A través de certes frases polítiques clau, veiem una sèrie de distorsions repetides transformar-se en política exterior. Speaking for Oneself? constitueix el primer intent d'unificar en una sola cosa la imatge i l'acte.
 

Nablus, la ciudad fantasma _ Nablus, a Ghost City

ovni archives

Alberto Arce, María Moreno. 2004. Palestina. vo English, Hebrew. s Spanish. 32’ 

Una visión desde dentro y a pie de calle de lo sucedido en esa ciudad Palestina a lo largo de una semana del mes de agosto del año 2004. La cámara se acerca a la realidad de niños que juegan a ser soldados de un ejército tan solo armado de piedras y razones. En medio de las bombas y los disparos del ejército israelí se establece un diálogo con soldados que parecen a veces más asustados que sus propias víctimas. La cámara, junto a un grupo de para-médicos y activistas internacionales, sigue los pasos del ejército en su registro de la ciudad casa por casa. Al mismo tiempo la presencia internacional actúa como "testigo ocupante" del espacio de impunidad en el que Israel se comporta habitualmente. 

An inside view from the streets of the events that took place over one week in the Palestinian city of Nablus in August 2004. The camera takes us into the world of children who play at being soldiers in an army that has stones and motives as its only weapons. In the midst of Israeli gunshots and bombs, a dialog takes place with soldiers who sometimes seem more frightened than their own victims. The camera, with a group of international activists and paramedics, follows the soldiers as they search the city house by house. The international presence also acts as an "occupier-witness" of the zone of impunity in which Israel regularly acts. 

Una visió des de dins i a peu de carrer del que va succeir en aquesta ciutat palestina al llarg d'una setmana del mes d'agost de 2004. La càmera s'apropa a la realitat dels nens que juguen a ser soldats d'un exèrcit tant sols armat de pedres i raons. Enmig de les bombes i els trets de l'exercit israelià s'estableix un diàleg amb soldats que semblen de vegades més espantats que les seves pròpies víctimes. La càmera al costat d'un grup de para-metges i activistes internacionals segueix els passos de l' exèrcit en el seu registre de la ciutat casa per casa. Al mateix temps la presència internacional actua com a "testimoni ocupant" de l'espai d'impunitat en què Israel es comporta habitualment.

Mapas de Oriente Medio


ovni archives

Mapas de Oriente Medio. (Zona Palestina-Israel. Del Imperio Otomano a la construcción del Muro)Media Education Foundation , Palestine - Spain, 3 min 30 sec.

http://www.mediaed.org/ 

Compilación de mapas: zona Palestina-Israel. Imperio Otomano. Provincias Otomanas del Medio Oriente. Poblaciones Judías y Árabes en Palestina bajo el Imperio Otomano. Reparto del Medio Oriente entre Francia y Gran Bretaña. Reparto Palestina-TransJordania. Partición decidida por la ONU de Palestina entre Árabes y Judíos. Mapa de los principales acuíferos de la zona. Poblaciones Judías y Árabes en Palestina antes de la partición decretada por la ONU. Creación del Estado de Israel. Mapas de la zona después de las sucesivas guerras y crisis. Matriz de control del territorio por parte de Israel. Mapa del Gran Jerusalén reclamado por el estado de Israel. Los territorios bajo autonomía palestina reconocidos por Israel. Anexiones del Muro. 

Sources: Media Education Foundation. www.mediaed.org. Map compilation: The Palestine-Israel area. The Ottoman Empire. Ottoman provinces in the Middle East. Jewish and Arabic towns in Palestine under the Ottoman Empire. The Middle East divided up between France and Great Britain. The Palestine – TransJordania division. The UN partition of Palestine between Arabs and Jews. A Map of the main aquifers in the area. Jewish and Arab towns in Palestine before the partition decreed by the UN. The creation of the State of Israel. Maps of the area after successive wars and crises. The Israeli control matrix of the territory. Map of Greater Jerusalem reclaimed by the state of Israel. Those under Palestine autonomy acknowledged by Israel. Annexations by the wall.

Compilació de mapes : zona Palestina – Israel. Imperi Otomà. Províncies otomanes de l’Orient Mitjà. Poblacions jueves i àrabs a Palestina sota l’Imperi Otomà. Repartiment de l’Orient Mitjà entre França i Gran Bretanya. Repartiment de Palestina - TransJordania. Partició de Palestina entre àrabs i jueus decidida per l’ONU. Mapa dels principals aqüífers de la zona. Poblacions jueves i àrabs a Palestina abans de la partició decretada per l’ONU. Creació de l’Estat d’Israel. Mapes de la zona després de les successives guerres i crisis. Matriu de control del territori per part d’Israel. Mapa del Gran Jerusalem reclamat per l’estat d’Israel. El territoris sota autonomia palestina reconeguts per Israel. Annexions del Mur. 




Disparar a un elefante cámara en mano. Alberto Arce

ovni archives


Alberto Arce. 2009. Spain. vo Spanish. 80’ 

Conferencia de Alberto Arce en OVNI [www.desorg.org]

Disparar a un elefante cámara en mano. Alberto Arce filma documentales: Nablus, la ciudad fantasma (2004), Internacionales en Palestina (2005), El ghetto de Qalquilia (2005), Mesalla, pacifistas en Irak (2007) y Gaza: Borrados del mapa (2009).
“...después, cómo no, hubo interminables conversaciones sobre la muerte del elefante. El dueño estaba furioso, pero no era más que un indio y no pudo hacer nada. Además, según la ley, yo había hecho lo correcto, ya que a un elefante loco hay que matarlo, como a un perro loco, si su dueño no consigue dominarlo.” George Orwell comenzó relatando cómo se terminaba con un elefante en Asia. Terminó por intercambiar máuser y pluma en fértil convivencia. Paseando por Barcelona.

Palestinos con trompa, elefantiásicos en su deformidad; todos ellos terroristas cuyas vidas no valen más que la estadística, coreografiada en función de la cantidad y el ritmo de su exterminio. Sin ensuciar las páginas de estilo. Décadas después, Asia regresa a Barcelona. Honrados ciudadanos de occidente a la espera de mejores tiempos para abandonar la pluma y la cámara, buscando recuperar el máuser que utilizó quien sabía lo que significaba disparar contra un elefante. En el intermedio, entre cacería y cacería, cada vez más estériles todas, munición. Imágenes urgentes, insomnes, sucias y temblorosas. 21 días contando cuerpos. Que lo sepa todo el mundo, cuerpos que han muerto, una vez más, sin otro motivo que la reafirmación del poder y la dominación coloniales.



Alberto Arce's Lecture at OVNI [www.desorg.org]

Alberto Arce films documentaries: In 2004, Nablus la ciudad fantasma, in 2005 Internacionales en Palestina and El ghetto de Qalquilia, in 2007 Mesalla, pacifistas en Irak and in 2009 Erased: Wiped Off the Map. “... afterwards, of course, there were endless discussions about the shooting of the elephant. The owner was furious, but he was only an Indian and could do nothing. Besides, legally I had done the right thing, for a mad elephant has to be killed, like a mad dog, if its owner fails to control it...” George Orwell started out writing stories about killing an elephant in Asia. He ended up alternating between Mauser and pen in a fertile partnership. Walking Barcelona. Palestinians with a trunk, elephantiasic in their deformity. All of them terrorists whose lives have no value except as statistics choreographed in terms of the number and rate of their extermination. Without soiling the style pages. Decades later, Asia returns to Barcelona. Honest citizens of the West, waiting for better times to give up the pen, and the camera, wanting to take up the Mauser used by somebody who knew what it meant to shoot an elephant. Meanwhile, between increasingly sterile hunting expeditions, ammunition. Urgent, insomniac, dirty, shuddering images. 21 days counting bodies. Tell the world, bodies that have died, once again, for no other reason than the reassertion of power and colonial domination. 


Conferència de Alberto Arce a OVNI [www. desorg.org]

Alberto Arce filma documentals: Nablus, la ciudad fantasma (2004), Internacionales en Palestina (2005), El ghetto de Qalquilia (2005), Mesalla, pacifistas en Irak (2007) i Gaza: Borrados del mapa (2009). “...després, com no, hi va haver interminables converses sobre la mort de l’elefant. L’amo estava furiós, però no era més que un indi i no va poder fer-hi res. A més a més, segons la llei jo havia actuat correctament, ja que un elefant boig , com un gos boig, s’ha de matar si el seu amo no aconsegueix dominar-lo.” George Orwell va començar relatant com s’acabava amb un elefant a l’Àsia. Va acabar intercanviant màuser i ploma fèrtil en convivència. Passejant per Barcelona. Palestins amb trompa, elefantíacs en la seva deformitat, tots ells terroristes, les vides dels quals no valen més que l’estadística, coreografiada en funció de la quantitat i el ritme del seu extermini, sense embrutar pàgines d’estil. Dècades després, Àsia torna a Barcelona. Honrats ciutadans d’occident a l’espera de millors temps per abandonar la ploma i la càmera, buscant recuperar el màuser que va fer servir qui sabia el que significava disparar contra un elefant. En l’entremig, entre cacera i cacera, cada cop mes estèrils totes, munició. Imatges urgents, insomnes, brutes i tremoloses. 21 dies comptant cossos. Que ho sàpiga tothom, cossos que han mort, un cop més, sense altre motiu que la reafirmació del poder i la dominació colonial.