I think we live at a point of extreme darkness and extreme brightness. Extreme darkness, because we really do not know from which direction the light would come. extreme brightness, because we ought to have the courage to begin anew.
Michel Foucault in a dialogue with Baqir Parham.
Iranian Revolution, September 1978.

Mostrando entradas con la etiqueta Mysticism. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Mysticism. Mostrar todas las entradas

Grand Jihad • soufisme en Tchétchénie # 5



Vincent Moon, 2012, Tchetchenia,  8' 42''
collection Petites Planètes

vincentmoon.com/  
petitesplanetes.cc/  
petitesplanetes.bandcamp.com/

OKO • carnets de Russie
••••••••••••••••••••••••••••••••
LE GRAND JIHAD • soufisme en Tchétchénie # 5
••••••••••••••••••••••••••••••••
une collection de 5 films par Vincent Moon
••••••••••••••••••••••••••••••••
images et montage par Vincent Moon
sons par Bulat Khalylov
mixage par Vladislav Toletskiy
produit par Bulat Khalylov & Vincent Moon
avec l'aide de Kheda Saratova & Elena Sahnova
••••••••••••••••••••••••••••••••
rituel en l'honneur de Patimat, fille du maitre soufi Bamatgeri
Tchétchénie, Caucase du Nord, Russie
septembre 2012
••••••••••••••••••••••••••••••••
pour en savoir plus sur le soufisme en Tchétchénie:

guardian.co.uk/world/2007/nov/22/chechnya.tomparfitt
nytimes.com/2006/05/24/world/europe/24grozny.html?_r=0
islamoblog.blogspot.fr/2008/12/battle-against-wahhabism-in-chechnya.html
mashar.free.fr/sufis_chechen.htm
en.wikipedia.org/wiki/Sufism


••••••••••••••••••••••••••••••••
tous les films et enregistrements
sont sous licence Creative Commons
BY-NC-SA
projetez, échangez, utilisez ces films comme vous le voulez


Can Baz _ The One Who Plays with His Life

english version _ ovni archives


WATCH HERE spanish version


Özay Sahin. 2004. Turkey, Germany. vo Kurdish, Turkish. 75’

Una película hecha desde el punto de vista de un miembro del Alevi Kirmac, en el este de Anatolia, cuya filosofía religiosa se expresa con la afirmación: “Lo que buscas, no lo busques en La Meca ni en la Kaaba, ni lo busques en Jerusalén, búscalo en tu interior”. Las consecuencias del último ataque masivamente aniquilador, que comenzó en 1994, se pueden encontrar ejemplarizadas en Murat y Ahmet Öztürk, dos hermanos que viven en el exilio y son drogadictos en Estambul-Beyoglu. La película muestra sus vidas con su pandilla, Siya Siyabend; su amigo Hasn Isik, un niño de la calle que esnifa cola; y su búsqueda de la libertad a través de medios equivocados. “Tus blancos caminos / Tus puros caminos / se han mezclado con el agua del arroyo de la montaña. / Tu aliento se ha mezclado con el aliento de Haydar. / Nacido muerto en este siglo. / Una parte de nosotros se pierde en la erosión / Una parte de nosotros se quema en Hakkari (Este de Anatolia) / Una parte de nosotros está esnifando cola en Beyoglu (Estambul).” De una canción del grupo Siya Siyabend. 

Can Baz is a film made from the perspective of a member of Alevi Kirmanc in East Anatolia, whose religious philosophy is expressed in the statement: What you seek, seek not in Mecca, not in Kaaba and not in Jerusalem, seek rather in yourself. The effects of the last massive annihilative attack, which began in 1994, can be refound in the example of Murat and Ahmet Öztürk, two brothers living in exile and addicted to drugs in Istanbul-Beyoglu. The film portrays their life with their band, Siya Siyabend; their friend Hasan Isik, an inhalant-sniffing street kid; and their pursuit of freedom by the wrong means. 

Una pel·lícula feta des del punt de vista d'un membre de l'Alevi Kirmac, a l'est d'Anatòlia, la filosofia del qual s'expressa amb l'afirmació "El que busques no ho busquis a la Meca ni a la Kaaba, ni ho busquis a Jerusalem, busca-ho en el teu interior". Les conseqüències de l'últim atac massivament anorreador, que va començar el 1994, es poden trobar exemplificades en Murat i Ahmet Öztürk, dos germans que viuen a l'exili i que són drogoaddictes a Beyoglu. "Els teus blancs camins / Els teus purs camins / S'han barrejat amb l'aigua del rierol de la muntanya / El teu alè s'ha barrejat amb l'alè d'Haydar. / Nat mort en aquest segle / Una part de nosaltres es perd en l'erosió / Una part de nosaltres es crema a Hakkari [est d'Anatòlia] / Una part de nosaltres esnifa cola a Beyoglu [Istanbul]". Fragment d'una cançó del grup Siya Siyabend.

The City of Saba

ovni archives


D J Kadagian, Four Seasons Productions. 2007. United States of America. vo English. 9’ 

http://4seasonsproductions.com/ 


Vídeo de D J Kadagian a partir de un poema de Rumi "Hay una superabundancia de riqueza en la ciudad de Saba. Todos tienen más de lo que necesitan. Hasta los fogoneros que trabajan en los baños públicos Visten cinturones de oro. Enormes racimos de uvas cuelgan en todas las calles Y rozan las caras de los ciudadanos".

D J Kadagian's video on a Rumi's poem "There is a glut of wealthy in the city of Saba. Everyone has more than enough. Even the bath stokers wear gold belts. Huge grape clusters hang down on every street and brush the faces of the citizens".

Video de D J Kadajian a partir d'un poema de Rumi "Hi ha una superabundància de riquesa a la ciutat de Saba. Tothom te més del que necessita. Fins i tots els encarregats del foc dels banys públics duen cinturons d'or. Grans rams de raïm pengen de tots el carrers i freguen les cares dels ciutadans".

Soufis d'Afghanistan. Maître et Disciple


ovni archives


Arnaud Desjardins. 1973. France. vo French. s Spanish. 55’ 

http://www.amis-hauteville.fr/ 


Este documental realizado en 1973 es un documento sorprendente sobre la cultura tradicional del Islam en Afganistán antes de que el país conociera los desastres de las luchas ideológicas y la guerra civil. Para una sensibilidad musulmana, representa mucho más que eso. Se trata de un testimonio objetivo y respetuoso de los aspectos profundos y esenciales de la cultura espiritual del Islam recogido por un realizador occidental.

« Ces films réalisés en 1973, sont des documents inespérés sur ce que fut la culture traditionnelle de l'Islam en Afghanistan, avant que ce pays ne connaisse les désastres des luttes idéologiques et de la guerre civile. Mais ils représentent aussi, pour une sensibilité de Musulman, bien plus que cela. D'abord, un témoignage objectif et respectueux, fait par un réalisateur occidental, d'aspects profonds et essentiels de la culture spirituelle de l'Islam.Cette culture là, qui constitue la trame intérieure, l'âme vivante, des sociétés musulmanes traditionnelles, reste malgré son importance primordiale quasiment non connue et non perçue en Occident.Cela a été une extraordinaire marque de confiance que tous ces « Cheikhs » ont accordée à Arnaud Desjardins en l'autorisant à filmer les aspects de l'enseignement et de la vie intérieure de leurs confréries. La présence sur la pellicule de ces grands maîtres est, à elle seule, une chose profondément émouvante. Je crois qu'il s'agit là de documents uniques et exceptionnels, aussi bien pour les pays islamiques que pour l'Occident.Il me semble important et nécessaire par les temps qui courent, que ces films puissent connaître une très large diffusion.Un public occidental aurait à découvrir, au-delà des aspects aberrants des idéologies politico-religieuses de l'Islamisme récent, une réalité autrement plus profonde et plus authentique de la tradition séculaire de l'Islam.Un public musulman pourrait avoir beaucoup à apprendre, à travers un témoignage d'une qualité et d'une transparence extraordinaires, sur ses propres tradition et culture. Ils peuvent être, à mon avis, un élément essentiel permettant une bonne compréhension par de jeunes musulmans de leur tradition, au-delà des mirages de l'intégrisme. » Faouzi SkaliFaouzi Skali est anthropologue, écrivain et spécialiste du soufisme. Il est le directeur général des Rencontres et du Festival de Musiques sacrées du Monde qui se tient chaque année à Fès (Maroc).



This documentary produced in 1973 is a remarkable document on traditional Islamic culture in Afghanistan before the country met with the disasters of ideological struggles and civil war. To a Muslim sensibility, its importance goes much further. It is an objective and respectful testimony to the profound, essential aspects of the spiritual culture of Islam, captured by a Western filmmaker. http://www.films-arnaud-desjardins.com/ « Ces films réalisés en 1973, sont des documents inespérés sur ce que fut la culture traditionnelle de l'Islam en Afghanistan, avant que ce pays ne connaisse les désastres des luttes idéologiques et de la guerre civile. Mais ils représentent aussi, pour une sensibilité de Musulman, bien plus que cela. D'abord, un témoignage objectif et respectueux, fait par un réalisateur occidental, d'aspects profonds et essentiels de la culture spirituelle de l'Islam.Cette culture là, qui constitue la trame intérieure, l'âme vivante, des sociétés musulmanes traditionnelles, reste malgré son importance primordiale quasiment non connue et non perçue en Occident.Cela a été une extraordinaire marque de confiance que tous ces « Cheikhs » ont accordée à Arnaud Desjardins en l'autorisant à filmer les aspects de l'enseignement et de la vie intérieure de leurs confréries. La présence sur la pellicule de ces grands maîtres est, à elle seule, une chose profondément émouvante. Je crois qu'il s'agit là de documents uniques et exceptionnels, aussi bien pour les pays islamiques que pour l'Occident.Il me semble important et nécessaire par les temps qui courent, que ces films puissent connaître une très large diffusion.Un public occidental aurait à découvrir, au-delà des aspects aberrants des idéologies politico-religieuses de l'Islamisme récent, une réalité autrement plus profonde et plus authentique de la tradition séculaire de l'Islam.Un public musulman pourrait avoir beaucoup à apprendre, à travers un témoignage d'une qualité et d'une transparence extraordinaires, sur ses propres tradition et culture. Ils peuvent être, à mon avis, un élément essentiel permettant une bonne compréhension par de jeunes musulmans de leur tradition, au-delà des mirages de l'intégrisme. » Faouzi SkaliFaouzi Skali est anthropologue, écrivain et spécialiste du soufisme. Il est le directeur général des Rencontres et du Festival de Musiques sacrées du Monde qui se tient chaque année à Fès (Maroc). 

Aquest documental realitzat el 1973 és un document sorprenent sobre la cultura tradicional de l'islam a l'Afganistan abans que el país conegués els desastres de les lluites ideològiques i la guerra civil. Per a una sensibilitat musulmana, representa molt més que això. Es tracta d'un testimoni objectiu i respectuós dels aspectes profunds i essencials de la cultura espiritual de l'islam recollit per un realitzador occidental. http://www.films-arnaud-desjardins.com/ « Ces films réalisés en 1973, sont des documents inespérés sur ce que fut la culture traditionnelle de l'Islam en Afghanistan, avant que ce pays ne connaisse les désastres des luttes idéologiques et de la guerre civile. Mais ils représentent aussi, pour une sensibilité de Musulman, bien plus que cela. D'abord, un témoignage objectif et respectueux, fait par un réalisateur occidental, d'aspects profonds et essentiels de la culture spirituelle de l'Islam.Cette culture là, qui constitue la trame intérieure, l'âme vivante, des sociétés musulmanes traditionnelles, reste malgré son importance primordiale quasiment non connue et non perçue en Occident.Cela a été une extraordinaire marque de confiance que tous ces « Cheikhs » ont accordée à Arnaud Desjardins en l'autorisant à filmer les aspects de l'enseignement et de la vie intérieure de leurs confréries. La présence sur la pellicule de ces grands maîtres est, à elle seule, une chose profondément émouvante. Je crois qu'il s'agit là de documents uniques et exceptionnels, aussi bien pour les pays islamiques que pour l'Occident.Il me semble important et nécessaire par les temps qui courent, que ces films puissent connaître une très large diffusion.Un public occidental aurait à découvrir, au-delà des aspects aberrants des idéologies politico-religieuses de l'Islamisme récent, une réalité autrement plus profonde et plus authentique de la tradition séculaire de l'Islam.Un public musulman pourrait avoir beaucoup à apprendre, à travers un témoignage d'une qualité et d'une transparence extraordinaires, sur ses propres tradition et culture. Ils peuvent être, à mon avis, un élément essentiel permettant une bonne compréhension par de jeunes musulmans de leur tradition, au-delà des mirages de l'intégrisme. » Faouzi SkaliFaouzi Skali est anthropologue, écrivain et spécialiste du soufisme. Il est le directeur général des Rencontres et du Festival de Musiques sacrées du Monde qui se tient chaque année à Fès (Maroc).

De Heidegger a Sohravardî


Trad. de Hawwa Morales, corrección de E. Eskenazi  
http://eskenazi.net16.net/corbin4.html


Henry Corbin: Conversación con Philippe Nemo

Conversación grabada por Radio France-Culture, el miércoles 2 de junio 1976. Texto revisado y completado según las notas tomadas en aquella misma ocasión, antes y después.


Philippe Nemo:  Henry Corbin, Ud. fue el primer traductor de Heidegger en Francia, posteriormente fue el primero en introducir la filosofía islámica iraní. ¿Cómo se concilian estas dos tareas en un mismo hombre, dado sobre todo que Martin Heidegger reivindica Occidente como su patria? Su filosofía es típicamente alemana y quizá hay una cierta disparidad entre la ocupación de traducir Heidegger y la de traducir Sohravardî…

Henry Corbin: Es una pregunta que me ha sido planteada a menudo y he constatado, a veces con diversión, el estupor de los interlocutores al descubrir que el traductor de Heidegger y el introductor de la filosofía islámica iraní eran una y la misma persona, y luego preguntarse: ¿cómo pasó de uno al otro? Hace tiempo, intenté decirle durante una conversación que tuvimos poco después del fallecimiento de Heidegger, que esta sorpresa es el síntoma de la compartimentación a priori de nuestras disciplinas con una etiqueta. Decimos: hay los germanistas y hay los orientalistas. Entre los orientalistas hay islamólogos, iranólogos, etc. ¿Pero cómo se pasa del germanismo a la iranología ? Si aquellos que se plantean esta pregunta tuviesen una pequeña idea de lo que es la filosofía, la búsqueda del filósofo, si se imaginaran que los incidentes lingüísticos no son para un filósofo más que incidentes del camino, que sólo señalan variantes topográficas de importancia secundaria, acaso se sorprenderían menos.

Mast Qalandar

ovni archives


Till Passow,  Germany, Pakistan, 2005, 30 min.
Mast Qalandar (Éxtasis). Es ante todo una mirada a la heterodoxia y una celebración de su existencia. Los Qalandars son una hermandad sufi de derviches nómadas, que se desplazaban antiguamente en un arco que cruza Asia, desde Turquía, hasta Pakistán y la India. Se caracterizan por una devoción mística extrema y por sus actitudes revolucionarias y anti dogmáticas dentro del Islam. El uso del hashish y el rechazo del alcohol. La libertad en el sometimiento a el Haqq: la Verdad, entendida no como algo que estrecha y define horizontes, sino como ausencia de límites. Una visión de su devoción por “el amado”, hasta el trance y el éxtasis, allí donde la muerte es sólo “correr un velo”.

Above all, Mast Qalandar (Ecstasy) is a look at heterodoxy and a celebration of its existence. Qalandars are a Sufi brotherhood of roaming dervishes who once ranged through an arch that crossed Asia, from Turkey to Pakistan and India. They are characterized by extreme mystical devotion and their revolutionary and anti-dogmatic attitudes within Islam, such as use of hachis and the rejection of alcohol and free submission to Haqq, the truth, which they see as the absence of limits rather than something which narrows and defines horizons. “Mast Qalandar” immerses us in the ritual encounter of these dervishes around the grave of the brotherhood's founder in Pakistan. A vision of heir devotion to “the beloved” that leads them into trance and ecstasy, where death means simply to “draw aside a veil”.

Mast Qalandar (Èxtasis) és abans de tot una mirada a l'heterodòxia i una celebració a la seva existència. Els Qalandars són una germandat sufí de dervixos nòmades, que es desplaçaven antigament en un arc que creua Àsia, des de Turquia fins al Pakistan i l'Índia. Es caracteritzen per una devoció mística extrema i per les seves actituds revolucionàries i antidogmàtiques dins de l'Islam. L'ús del haixix i el refús de l'alcohol. La llibertat en el sotmetiment al Haqq: la Veritat, entesa no com una cosa que estreny i defineix horitzons, sinó com a absència de límits. Una visió de la seva devoció per “l'estimat” fins al trànsit i l'èxtasi allí on la mort és solament “passar  un vel”.  


Last Night Dhikr

ovni archives


Abu Ali. 2007. Morocco. 7’ 

http://www.al-barzaj.org/ 

VideoSeries: El Hamdulillah Tapes.


La búsqueda del agua, el descenso al pozo del corazón. Sobre un poema de Najmudin Kubra S. XII Persia.
Lo más probable es que tarde o temprano nos encontremos en un paraje en apariencia seco y árido. Inesperadamente nuestros pasos nos han dejado allí, todos los caminos son posibles, pero ninguno parece llevar a ninguna parte. En nuestra soledad encontramos la única compañía de la contemplación, la mirada aquietada nos muestra un mundo aquietado , un mundo que lentamente empieza mostrarse al margen de los parámetros del deseo o la funcionalidad, un mundo sin afuera ni adentro. Comprendemos mejor ahora, que aquello que vemos no es extraño a nosotros y el viaje cobra así un sentido diverso e interpretativo. 


Un pequeño grupo de hombres aparece en la lejanía, nos acercamos y les seguimos. Uno de ellos es un zahorí, busca agua con una rama de olivo, el paso es rápido, súbitamente como si recibiera un golpe se tambalea, y quizás cae, caemos...

En el páramo un arbusto seco ha abierto unas pequeñas flores, nuestros pasos toman ahora un camino de polvo,de piedras, de zarzas y acacias, cruzando puertas y murmullos, rumores o risas de niños ...

Tumbados en la tierra, como tierra, para que un pozo se abra en nuestro pecho y la conciencia descienda cerca del corazón, allí veremos sin palabras, con los sonidos de la respiración latido, un recuerdo del lugar de donde venimos, del lugar que somos, de donde brotan las apariencias, como esas nubes que forman figuras caprichosas que apenas perduran...
Una búsqueda de lo que hay de vida en nosotros. La presencia de lo que nos hace vivir.


The search for water, the descent deep into the well of the heart. Based on a 17th Century Persian poem by Najmudin Kubra.

The most probable is that sooner or later we will meet in an apparently dry and arid wilderness. Unexpectedly our footsteps have left us there, all roads are possible, but none of them seem to lead anywhere. In our loneliness we find that contemplation is our only company, the quiet gaze shows us a quiet world, a world that slowly begins to show itself outside of the parameters of desire or functionality to be a world with no outside or inside. Now we understand better, that that which we see is no stranger to us and this journey takes on a diverse and interpretative sense. 

A small group of men appears in the distance, we go closer and follow them. One of them is a water diviner, he looks for water with an olive branch, his steps are quick, suddenly, as if receiving a blow he falters, and perhaps will fall, we fall...
On a dry bush in the wilderness a few small flowers have bloomed, our steps now pass over a path of dust, stones, brambles and acacia, crossing gates, and whispers, murmurs, or laughter of children...
Lying on the dirt, like the dirt, so that a well can open in our chest and consciousness can descend close to the heart, there we will see without words, with the sounds of heartbeat breathing, a reminder of the place we come from, of where we belong, from where appearance springs, like those clouds that form whimsical figures that linger only a moment...A search for what there is of life in us. The presence of that which makes us live.

La recerca de l'aigua, el descens al pou del cor. Sobre un poema de Najmudin Kubra S. XII Pèrsia.
El més probable és que tard o d'hora ens trobem en un paratge en aparença sec i àrid. Inesperadament els nostres passos ens han deixat allí, tots els camins són possibles, però cap sembla portar enlloc. En la nostra solitud trobem l'única companyia de la contemplació, la mirada aquietada ens mostra un món aquietat, un món que lentament comença mostrar-se al marge dels paràmetres del desig o la funcionalitat, un món sense fora ni endins. Entenem millor ara, que allò que veiem no és estrany a nosaltres i el viatge cobra així un sentit divers i interpretatiu.

Un petit grup d'homes apareix a la llunyania, ens apropem i els seguim. Un d'ells és un Saurí, cerca
l'aigua amb una branca d'olivera, el pas és ràpid, de sobte com si rebés un cop trontolla, i potser cau, caiem...

A l'erm un arbust sec ha obert unes petites flors, els nostres passos prenen ara un camí de pols, de pedres, d'esbarzers i acàcies, creuant portes i murmuris, rumors o riures de nens ...

Tombats al terra, com a terra, per a què un pou s'obri en el nostre pit i la consciència descendeixi prop del cor, allí veurem sense paraules, amb els sons de la respiració batec, un record del lloc d'on venim, del lloc que som, d'on brollen les aparences, com aquests núvols que formen figures capritxoses que amb prou feines perduren...

Una cerca del que hi ha de vida en nosaltres. La presència del que ens fa viure.

El Islam como Anarquismo Místico

ovni archives

Abdennur Prado, 2009, Spain, vo Spanish,95 min.

Intervención_ Talk._Intervenció:
OVNI Rizomas. Barcelona.2009. CCCB

http://www.desorg.org/
http://abdennurprado.wordpress.com/

http://www.webislam.com/

Existe un fondo anarquista inherente al islam que merece ser puesto en primer plano. Desde la cosmología coránica, se dice que el ser humano en estado de naturaleza es un 'esclavo (o sirviente) de Al-lâh', al igual que el girasol es esclavo del sol, ya que se encuentra vinculado de manera orgánica. El concepto de la sumisión a la Realidad Única (al-islam) no se traduce en sumisión a una institución humana, sino todo lo contrario: conduce al rechazo de toda coacción exterior como contraria a la naturaleza de las cosas. El musulmán rechaza las limitaciones que el mercado y la institucionalización de la vida impone a su libertad, como espacio interior en el que la intimidad con la Creación se hace posible. La libertad que reconoce el musulmán no es la libertad política bajo la tutela del Estado, sino un estado / espacio interior que nos capacita para rechazar el mundo de las representaciones, rechazar la ficción del poder con que algunos se revisten. Esto se basa en la idea de que el ser humano es en esencia noble, que su estado de naturaleza (fitrah) es superior a su estado de cultura. Dice Ibn Jaldún: "El orden político y educativo es contrario a la fuerza del alma, porque encarna una instancia de control exterior." En este punto, se entiende que se haya calificado el islam como un 'anarquismo místico '.

Abdennur Prado es escritor, presidente de la Junta Islámica Catalana y codirector del Congreso Internacional de Feminismo Islámico.

There is an anarchist essence inherent in Islam, which deserves our attention. Koranic cosmology states that a human being in the state of nature is a ‘slave (or serf) of Al-lâh, just as a sunflower is a slave of the sun, because they are organically linked. The concept of submission to a Single Reality (al- islam) does not translate into submission to human institutions, rather the reverse: it leads to a rejection of all external coercion as contrary to the nature of things. Muslims reject the limits that the market and the institutionalisation of life impose on their freedom, as an inner space in which intimacy with Creation becomes possible. The freedom that Muslims recognise is not political freedom under protection of the State, but an inner state/space that enables us to reject the world of representations, reject the fiction of power that some sheathe themselves in. This is based on idea that human beings are noble in essence, that their state of nature (fitrah) is superior to their state of culture. Ibn Jaldún says: “The political and educational order is contrary to the power of the soul because it embodies an instance of external control”.This point explains why Islam has been described as ‘mystical anarchy’. Abdennur 

Prado is a writer, president of the Catalan Islamic Council and co-director of the International Congress of Islamic Feminism. 

 
Existeix un fons anarquista inherent a l’islam que mereix ser posat en primer pla. Des de la cosmologia corànica, es diu que l’ésser humà en estat de naturalesa és un ‘esclau (o servent) d’Al-lâh’, de la mateixa manera que el gira-sol és esclau del sol, ja que s’hi troba vinculat d’una manera orgànica. El concepte de la submissió a la Realitat Única (al- islam) no es tradueix en submissió a una institució humana, sinó tot el contrari: condueix al rebuig de tota coacció exterior com a contrària a la naturalesa de les coses. El musulmà rebutja les limitacions que el mercat i la institucionalització de la vida imposa a la seva llibertat, com a espai interior en el qual la intimitat amb la Creació es fa possible. La llibertat que reconeix el musulmà no és la llibertat política sota la tutela de l’Estat, sinó un estat/espai interior que ens capacita per rebutjar el món de les representacions, rebutjar la ficció del poder amb què alguns es revesteixen. Això es basa en la idea que l’ésser humà és en essència noble, que el seu estat de naturalesa (fitrah) és superior al seu estat de cultura. Diu Ibn Khaldun: “L’ordre polític i educatiu és contrari a la força de l’ànima, perquè encarna una instància de control exterior.” En aquest punt, s’entén que s’hagi qualificat l’islam com un ‘anarquisme místic’. 

Abdennur Prado és escriptor, president de la Junta Islàmica Catalana i codirector del Congrés Internacional de Feminisme Islàmic.



Islam como Anarquismo Místico

Islam Como Anarquismo Mistico2
Abdennur Prado. Islam como Anarquismo Místico. Ed. Virus. Barcelona 2010


http://abdennurprado.wordpress.com/

http://www.viruseditorial.net/


Existe un fondo anarquista inherente al islam que merece ser puesto en primer plano. Desde la cosmología coránica, se dice que el ser humano en estado de naturaleza es un 'esclavo (o sirviente) de Al-lâh', al igual que el girasol es esclavo del sol, ya que se encuentra vinculado de manera orgánica. El concepto de la sumisión a la Realidad Única (al-islam) no se traduce en sumisión a una institución humana, sino todo lo contrario: conduce al rechazo de toda coacción exterior como contraria a la naturaleza de las cosas. El musulmán rechaza las limitaciones que el mercado y la institucionalización de la vida impone a su libertad, como espacio interior en el que la intimidad con la Creación se hace posible. La libertad que reconoce el musulmán no es la libertad política bajo la tutela del Estado, sino un estado / espacio interior que nos capacita para rechazar el mundo de las representaciones, rechazar la ficción del poder con que algunos se revisten. Esto se basa en la idea de que el ser humano es en esencia noble, que su estado de naturaleza (fitrah) es superior a su estado de cultura. Dice Ibn Jaldún: "El orden político y educativo es contrario a la fuerza del alma, porque encarna una instancia de control exterior." En este punto, se entiende que se haya calificado el islam como un 'anarquismo místico '. 
Abdennur Prado es escritor, presidente de la Junta Islámica Catalana y codirector del Congreso Internacional de Feminismo Islámico. 


There is an anarchist essence inherent in Islam, which deserves our attention. Koranic cosmology states that a human being in the state of nature is a ‘slave (or serf) of Al-lâh, just as a sunflower is a slave of the sun, because they are organically linked. The concept of submission to a Single Reality (al- islam) does not translate into submission to human institutions, rather the reverse: it leads to a rejection of all external coercion as contrary to the nature of things. Muslims reject the limits that the market and the institutionalisation of life impose on their freedom, as an inner space in which intimacy with Creation becomes possible. The freedom that Muslims recognise is not political freedom under protection of the State, but an inner state/space that enables us to reject the world of representations, reject the fiction of power that some sheathe themselves in. This is based on idea that human beings are noble in essence, that their state of nature (fitrah) is superior to their state of culture. Ibn Jaldún says: “The political and educational order is contrary to the power of the soul because it embodies an instance of external control”.This point explains why Islam has been described as ‘mystical anarchy’.
 Abdennur Prado is a writer, president of the Catalan Islamic Council and co-director of the International Congress of Islamic Feminism. 

Existeix un fons anarquista inherent a l’islam que mereix ser posat en primer pla. Des de la cosmologia corànica, es diu que l’ésser humà en estat de naturalesa és un ‘esclau (o servent) d’Al-lâh’, de la mateixa manera que el gira-sol és esclau del sol, ja que s’hi troba vinculat d’una manera orgànica. El concepte de la submissió a la Realitat Única (al- islam) no es tradueix en submissió a una institució humana, sinó tot el contrari: condueix al rebuig de tota coacció exterior com a contrària a la naturalesa de les coses. El musulmà rebutja les limitacions que el mercat i la institucionalització de la vida imposa a la seva llibertat, com a espai interior en el qual la intimitat amb la Creació es fa possible. La llibertat que reconeix el musulmà no és la llibertat política sota la tutela de l’Estat, sinó un estat/espai interior que ens capacita per rebutjar el món de les representacions, rebutjar la ficció del poder amb què alguns es revesteixen. Això es basa en la idea que l’ésser humà és en essència noble, que el seu estat de naturalesa (fitrah) és superior al seu estat de cultura. Diu Ibn Khaldun: “L’ordre polític i educatiu és contrari a la força de l’ànima, perquè encarna una instància de control exterior.” En aquest punt, s’entén que s’hagi qualificat l’islam com un ‘anarquisme místic’. 
Abdennur Prado és escriptor, president de la Junta Islàmica Catalana i codirector del Congrés Internacional de Feminisme Islàmic.

Al Barzaj [entremundos]



ovni archives

Abu Ali,  2010, Marruecos, 13 min.

http://www.al-barzaj.org/

Al Barzaj es un poema sobre el mundo intermedio, entre lo visible y lo invisible, el sueño y la vigilia... Un viaje interior a través de calles subterráneas y jardines secretos.

Al Barzaj is a poem about the halfway world, between the visible and the invisible, sleep and wakefulness... An inner journey through underground streets, secret gardens.


Al Barzaj és un poema sobre el món intermedi, entre el visible i l'invisible, el somni i la vigília ... Un viatge interior a través de carrers subterrànies i jardins secrets.





 

Seffar - Fez. Ciudad Interior


ovni archives


Abu Ali ,  Marruecos, 2004, 14 min.

http://www.al-barzaj.org/  


De la serie: "Fez. Ciudad Interior".
Silencios, olivos al viento contemplaciones y laberintos de sueños. Abdelfettah Seffar, un artesano que durante años vivió en Londres y decidió regresar, nos habla de su visión de Fez, una ciudad velada, y reflexiona sobre Occidente y sus conflictos.

From the series: "Fez Ciudad Interior". 
Silences and wind in the olive trees, contemplation, labyrinths and dreams. Abdelfettah Seffar, a craftsman who lived in London for years and decided to return, talks about Fez, a veiled city, and reflects of the West and its conflicts.

De la sèrie:" Fes. Ciutat Interior".
Silencis i oliveres al vent, contemplacions, laberints i somnis. Abdelfettah Seffar, un artesà que durant molts anys visqué a Londres i va decidir tornar, ens parla de la seva visió de Fes, una ciutat velada, i reflexiona sobre occident i els seus conflictes.

 


 

The Anti-Caliph. Peter Lamborn Wilson

Introduction to Sufi Path _ Hakim Bey


Of all the strands of thought, tradition, and belief that make up the Islamic universe, Sufism in its doctrinal aspect stands out as the most intact, the most purely Islamic: the central strand. Opponents of Sufism often charge it with having originated outside Islam, but a close study of the various schools of philosophy and theology, and a comparison with "primordial" Islam as revealed in the Koran and hadith (authentic sayings of the Prophet Muhammad), will vindicate the Sufis' claim of
centrality, of strict adherence to the original purity of the Revelation.
In the context of the history of thought, in fact, Sufism - always insisting on a return to the sources of the Tradition - can be seen to have functioned at times as a positive and healthy reaction to the
overly rational activity of the philosophers and theologians. For the Sufis, the road to spiritual knowledge - to Certainty - could never be confined to the process of rational or purely intellectual activity, without sapiential knowledge (zawq, "taste") and the direct, immediate experience of the Heart. Truth, they believed, can be sought and found only with one's entire being; nor were they satisfied merely to know this Truth. They insisted on a total identification with it: a "passing away" of the knower in the Known, of subject in the Object of knowledge. Thus, when the fourth/tenth century Sufi Hallaj proclaimed "I am the Truth" (and was martyred for it by the exoteric authorities), he was not violating the "First Pillar" of Islam, the belief in Unity (tawhid), but simply stating the truth from the mouth of the Truth. So the Sufis believe.
This insistence of total involvement in "mystical" realisation, and on a participative understanding of religious doctrine, sharply distinguished Sufism from other Islamic schools of thought. In fact, considering themselves the true core of Islam, Sufis appeared as outsiders not only to the philosophers and theologians, but even to "ordinary" Muslims. Their peculiarity, their distinctness, manifested itself in every aspect of their lives: their daily activities, their worship, social relations,
and even style or means of expression. Like mystics in all Traditions, they tended to remake language and form for their own purposes, and as in all Traditional civilisations, the potency and directness of their expression tended to flow out and permeate other areas not directly
related to mysticism in the narrow sense: literature, the arts and crafts, etc.
 

Leaving This World Behind

Buddha founded his Path on the human fact of suffering. Islam gives the basic situation in which we find ourselves a slightly different interpretation: man in his ordinary state of consciousness is literally
asleep ("and when he dies he wakes," as Mohammad said). He lives in a dream, whether of enjoyment or suffering - a phenomenal, illusory existence. Only his lower self is awake, his "carnal soul." Whether he feels so or not, he is miserable. But potentially the situation can be changed, for ultimately man is not identical with his lower self. (The Prince of Balkh, Ibrahim Adham, lost in the desert while hunting, chased a magic stag, which turned on him and asked, "Were you born for this?") Man's authentic existence is in the Divine; he has a higher Self, which is true; he can attain felicity, even before death ("Die before you die," said the Prophet). The call comes: to flight, migration, a journey beyond the limitations of world and self.
 

Awakening

Imprisoned in the cage of the world (the world in its negative, "worldly" sense, not in the positive sense of the world-as-icon or Divine Manifestation), man is exiled and forgetful of his true home. To
keep his part of the Covenant, to be faithful to his promise, he must set out on the Path from sleep to awakening. It is only the blessed few for whom this Path lasts no longer than a single step, although in theory all that is needed is to "turn around" or "inside out" and be what one is. For most seekers the Path is long; one Sufi speaks of "a thousand and one" different stages.
"Everything perishes save His Face"; the first step on the Path is to begin to contemplate the futility of the world of dust, the world in which one's lower self is doomed. The seeker must renounce it all,
including his own self, and seek that which is Everlasting. He must travel from things to Nothing, from existence to Nonexistence.
How does one get lost on purpose? Our present state is one of forgetfulness toward the Divine - the true Self - and remembrance of worldly affairs and the lower self. The cure for this is a reversal:
remembrance of the true Self, the Divine within, and forgetfulness toward everything else.
In Sufism the basic technique for this is invocation or "remembrance" (zekr) of the Divine Name, which is mysteriously identical with the Divine Being. Through this discipline the fragments of our directionless minds are regathered, our outward impulse turned inward and concentrated. This is the act of a lover who thinks of nothing but his beloved.

Can Baz _ El que se juega la Vida

ovni archives


WATCH HERE english version



Özay Sahin. 2004. Turkey, Germany. vo Kurdish, Turkish. 75’

Una película hecha desde el punto de vista de un miembro del Alevi Kirmac, en el este de Anatolia, cuya filosofía religiosa se expresa con la afirmación: “Lo que buscas, no lo busques en La Meca ni en la Kaaba, ni lo busques en Jerusalén, búscalo en tu interior”. Las consecuencias del último ataque masivamente aniquilador, que comenzó en 1994, se pueden encontrar ejemplarizadas en Murat y Ahmet Öztürk, dos hermanos que viven en el exilio y son drogadictos en Estambul-Beyoglu. La película muestra sus vidas con su pandilla, Siya Siyabend; su amigo Hasn Isik, un niño de la calle que esnifa cola; y su búsqueda de la libertad a través de medios equivocados. “Tus blancos caminos / Tus puros caminos / se han mezclado con el agua del arroyo de la montaña. / Tu aliento se ha mezclado con el aliento de Haydar. / Nacido muerto en este siglo. / Una parte de nosotros se pierde en la erosión / Una parte de nosotros se quema en Hakkari (Este de Anatolia) / Una parte de nosotros está esnifando cola en Beyoglu (Estambul).” De una canción del grupo Siya Siyabend. 

Can Baz is a film made from the perspective of a member of Alevi Kirmanc in East Anatolia, whose religious philosophy is expressed in the statement: What you seek, seek not in Mecca, not in Kaaba and not in Jerusalem, seek rather in yourself. The effects of the last massive annihilative attack, which began in 1994, can be refound in the example of Murat and Ahmet Öztürk, two brothers living in exile and addicted to drugs in Istanbul-Beyoglu. The film portrays their life with their band, Siya Siyabend; their friend Hasan Isik, an inhalant-sniffing street kid; and their pursuit of freedom by the wrong means. 

Una pel·lícula feta des del punt de vista d'un membre de l'Alevi Kirmac, a l'est d'Anatòlia, la filosofia del qual s'expressa amb l'afirmació "El que busques no ho busquis a la Meca ni a la Kaaba, ni ho busquis a Jerusalem, busca-ho en el teu interior". Les conseqüències de l'últim atac massivament anorreador, que va començar el 1994, es poden trobar exemplificades en Murat i Ahmet Öztürk, dos germans que viuen a l'exili i que són drogoaddictes a Beyoglu. "Els teus blancs camins / Els teus purs camins / S'han barrejat amb l'aigua del rierol de la muntanya / El teu alè s'ha barrejat amb l'alè d'Haydar. / Nat mort en aquest segle / Una part de nosaltres es perd en l'erosió / Una part de nosaltres es crema a Hakkari [est d'Anatòlia] / Una part de nosaltres esnifa cola a Beyoglu [Istanbul]". Fragment d'una cançó del grup Siya Siyabend.