ovni archives
Abu Ali. 2007. Morocco. 7’
http://www.al-barzaj.org/
VideoSeries: El Hamdulillah Tapes.
La búsqueda del agua, el descenso al pozo del corazón. Sobre un poema de Najmudin Kubra S. XII Persia.
Lo más probable es que tarde o temprano nos encontremos en un paraje en apariencia seco y árido. Inesperadamente nuestros pasos nos han dejado allí, todos los caminos son posibles, pero ninguno parece llevar a ninguna parte. En nuestra soledad encontramos la única compañía de la contemplación, la mirada aquietada nos muestra un mundo aquietado , un mundo que lentamente empieza mostrarse al margen de los parámetros del deseo o la funcionalidad, un mundo sin afuera ni adentro. Comprendemos mejor ahora, que aquello que vemos no es extraño a nosotros y el viaje cobra así un sentido diverso e interpretativo.
Un pequeño grupo de hombres aparece en la lejanía, nos acercamos y les seguimos. Uno de ellos es un zahorí, busca agua con una rama de olivo, el paso es rápido, súbitamente como si recibiera un golpe se tambalea, y quizás cae, caemos...
En el páramo un arbusto seco ha abierto unas pequeñas flores, nuestros pasos toman ahora un camino de polvo,de piedras, de zarzas y acacias, cruzando puertas y murmullos, rumores o risas de niños ...
Tumbados en la tierra, como tierra, para que un pozo se abra en nuestro pecho y la conciencia descienda cerca del corazón, allí veremos sin palabras, con los sonidos de la respiración latido, un recuerdo del lugar de donde venimos, del lugar que somos, de donde brotan las apariencias, como esas nubes que forman figuras caprichosas que apenas perduran...
Una búsqueda de lo que hay de vida en nosotros. La presencia de lo que nos hace vivir.
The search for water, the descent deep into the well of the heart. Based on a 17th Century Persian poem by Najmudin Kubra.
The most probable is that sooner or later we will meet in an apparently dry and arid wilderness. Unexpectedly our footsteps have left us there, all roads are possible, but none of them seem to lead anywhere. In our loneliness we find that contemplation is our only company, the quiet gaze shows us a quiet world, a world that slowly begins to show itself outside of the parameters of desire or functionality to be a world with no outside or inside. Now we understand better, that that which we see is no stranger to us and this journey takes on a diverse and interpretative sense.
A small group of men appears in the distance, we go closer and follow them. One of them is a water diviner, he looks for water with an olive branch, his steps are quick, suddenly, as if receiving a blow he falters, and perhaps will fall, we fall...
On a dry bush in the wilderness a few small flowers have bloomed, our steps now pass over a path of dust, stones, brambles and acacia, crossing gates, and whispers, murmurs, or laughter of children...
Lying on the dirt, like the dirt, so that a well can open in our chest and consciousness can descend close to the heart, there we will see without words, with the sounds of heartbeat breathing, a reminder of the place we come from, of where we belong, from where appearance springs, like those clouds that form whimsical figures that linger only a moment...A search for what there is of life in us. The presence of that which makes us live.
La recerca de l'aigua, el descens al pou del cor. Sobre un poema de Najmudin Kubra S. XII Pèrsia.
El més probable és que tard o d'hora ens trobem en un paratge en
aparença sec i àrid. Inesperadament els nostres passos ens han deixat
allí, tots els camins són possibles, però cap sembla portar enlloc. En
la nostra solitud trobem l'única companyia de la contemplació, la mirada
aquietada ens mostra un món aquietat, un món que lentament comença
mostrar-se al marge dels paràmetres del desig o la funcionalitat, un món
sense fora ni endins. Entenem millor ara, que allò que veiem no és
estrany a nosaltres i el viatge cobra així un sentit divers i
interpretatiu.
Un petit grup d'homes apareix a la llunyania, ens apropem
i els seguim. Un d'ells és un Saurí, cerca
l'aigua amb una branca
d'olivera, el pas és ràpid, de sobte com si rebés un cop trontolla, i
potser cau, caiem...
A l'erm un arbust sec ha obert unes petites flors, els nostres passos
prenen ara un camí de pols, de pedres, d'esbarzers i acàcies, creuant
portes i murmuris, rumors o riures de nens ...
Tombats al terra, com a terra, per a què un pou s'obri en el nostre pit i
la consciència descendeixi prop del cor, allí veurem sense paraules,
amb els sons de la respiració batec, un record del lloc d'on venim, del
lloc que som, d'on brollen les aparences, com aquests núvols que formen
figures capritxoses que amb prou feines perduren...
Una cerca del que hi ha de vida en nosaltres. La presència del que ens fa viure.
