Ru'a [الرؤى
visions]
Programes [entrada lliure]
30.04.2013
Mediterráneo. C/ Hospital 101,
Barcelona.
19h.
Prog 0 – 90min.
Trances.
El Hal . Nass el Ghiwanne
Ahmed El Maanouni. Marroc,
1981, 90 min.
Dirigit
per Ahmed El Maanouni. Edició de: Jean-Claude Bonfanti.
Música: Nass El Ghiwane. Director de Fotografia: Ahmed El
Maanouni. Productor: Izza Génini. Productora:
OHRA/SOGEAV. Amb la presencia de: Nass El Ghiwane.
Iniciem
significativament les Visions [Ru'a] amb el documental El Hal,
expressió àrab que literalment significa “estat”, aquest moment
crucial que precedeix al trance, en el qual l'ésser bascula del
conscient a l'inconscient en la cerca d'un alliberament místic. A
partir d'aquest alliberament, Nass el Ghiwane afegeix una forta
crítica social i política, una denúncia a les condicions de
pobresa i explotació, però també a la misèria humana del ric. És
doncs una crítica completa i radical que emana de segles de tradició
i saber popular i es barreja amb la duresa d'una modernitat excloent.
El Ghiwanne “errant”, és un terme que s'aplica a persones reconegudes per la seva rectitud i integritat i que a més tenen la facultat de descriure amb senzillesa, a través de paraules i gestos, el quotidià de la vida i la maldat d'alguns. Són músics nòmades que viatgen de poble en poble compartint la seva saviesa ancestral amb els mitjans que tenen a mà: el halqa -una forma de teatre-i les cançons. Esser un Ghiwanne va ser també una opció que es va prendre a Hay al Mohammedi, un barri de Casablanca, viver dels moviments de protesta als anys de plom.
La
lletra de la seva música procedeix de les dites populars, el melhoun
una llengua antiga, sofisticada i popular al mateix temps, la
poesia àrab i els textos sufís. Al que s'afegeix la pròpia
experiència vital d'uns músics sorgits de l'encreuament dels barris
perifèrics de Casablanca amb les arrels amazighs (berbers) i
africanes. La seva música sorgeix igualment de la trobada de
diverses tradicions populars que coincideixen i dialoguen a la gran
ciutat. Així el genbri gnawa es barreja amb la tbila
essaoua, amb el bendir, i amb els instruments d'origen
andalusí.
El
Hal ens
mostra concerts, converses i derives urbanes amb els músics Nass El
Ghiwane. Al Marroc dels anys setanta, gràcies a cinc músics de
carrer disposats a trencar amb l'omnipresent languidesa
oriental,
es va produir una explosió musical que es convertiria en l'expressió
dels desitjos, les frustracions i l'esperit rebel de la joventut de
l'època. A Transes,
Ahmed El Maanouni recorre el camí geogràfic i cultural del grup
‘Nass El Ghiwane', el qual va perdre a un dels seus membres més
destacats, Boujemaa, al 1974, a l'edat de 28 anys. La seva música
s'inspirava en els últims mil anys d'història marroquina i
africana. El film revela la importància d'aquest llegat. A través
de les cançons, s'aborden temes socials: des del té fins a
l'especulació; del foc al sofriment; de l'aigua a la duresa del cor.
Però també són importants altres temes més contemporanis: el
temps, la història, l'humor, l'esperança. El trance, un mitjà
d'expressió ritual per a moltes germandats populars del Maghreb,
pasa a barrejar-se amb l'agitació política i urbana.
A
tal punt va fascinar aquest film a Martin Scorsese que -26 anys
després de la seva realització, el va escollir per inaugurar el
World Cinema Foundation’s Work, ademés va restaurar el negatiu de
16mm i va realitzar una còpia en 35mm.
8.05.2013
MACBA Auditori.
Plaça dels Àngels 1, Barcelona.
20h.
Prog 1 – 90min.
Presentació de Ru'a
[الرؤى
visions] +
projecció de:
El
Batalett – Femmes de la Medina
Dalila
Ennadre. Marroc
- França, 2002, 60 min.
El
Batalett,
les Heroïnes
de
la vida quotidiana, dones de la *medina de Casablanca. Entre
les parets dels seus apartaments a l'antiga Medina de Casablanca, una
comunitat de dones marroquines cuinen, netegen, tenen cura de les
seves famílies i s'ajuden mútuament. Atrafegades, amb les mans dins
el sabó mentre netegen la roba, fent les feines de casa i també
anant al mercat i a l'hammam,
entre rialles i llàgrimes – "Som mestresses de casa, res
més... El nostre esport? Netejar la casa!"–, aquestes dones
valentes, orgulloses del seu paper, parlen de manera lúcida i sense
compadir-se de les seves vides. Mostren una vitalitat, una curiositat
per la vida i una solidaritat sorprenents. Potser aquestes mestresses
orgulloses de les seves cases no saben llegir, però saben exactament
què podria millorar les seves vides: la igualtat de drets entre
homes i dones, i un futur millor per als seus fills perquè no hagin
d'emigrar amb l'objectiu de mantenir les seves famílies. Les vides
quotidianes d'aquestes heroïnes ("batalett")
irradien esperança i en elles es percep la possibilitat del canvi..
El Batalett i els seus altres treballs J'ai tant Aimé i La Caravanne de Mé Aïsha, són visions que sorgeixen del coneixement vital de la cultura popular del Maghreb, i resulten claus per apropar-nos a l'encreuament entre el seu univers simbòlic i quotidià. Potser per això, des de l'aparent senzillesa, trenquen els rígids esquemes de la representació global de la pobresa i de la dona en països de tradició islàmica.
15.05.2013
MACBA Auditori.
Plaça dels Àngels1, Barcelona.
20h.
The Dubai in Me _
Rendering the World
Christian
von Borries.,
Dubai
– Alemanya, 2010, 78min.
Aquest documental presenta Dubai com l'últim malson neocapitalista: una realitat virtual que recorda a Second Life, materialitzada gràcies a la mà d'obra immigrant. Quines són les condicions laborals a Dubai? L'epíleg, rodat als hivernacles d'Almeria i Melilla, mostra les similituds d'un model econòmic global. En aquest sentit, "Dubai és en tots nosaltres".
Una vegada s'ha alentit l'eufòria maníaca de la construcció i el seu remolí, els secrets de Dubai van quedant lentament al descobert. Aquesta és una ciutat construïda del no-res en tot just unes dècades de crèdit i ecocidi, repressió i esclavisme. És una metàfora metàl·lica viva del món globalitzat que podria estar enfonsant-se per fi en les sorres.
Aquest documental presenta Dubai com l'últim malson neocapitalista: una realitat virtual que recorda a Second Life, materialitzada gràcies a la mà d'obra immigrant. Quines són les condicions laborals a Dubai? L'epíleg, rodat als hivernacles d'Almeria i Melilla, mostra les similituds d'un model econòmic global. En aquest sentit, "Dubai és en tots nosaltres".
Una vegada s'ha alentit l'eufòria maníaca de la construcció i el seu remolí, els secrets de Dubai van quedant lentament al descobert. Aquesta és una ciutat construïda del no-res en tot just unes dècades de crèdit i ecocidi, repressió i esclavisme. És una metàfora metàl·lica viva del món globalitzat que podria estar enfonsant-se per fi en les sorres.
Aquesta pel·lícula busca una nova topografia.
Una metàfora, un desplaçament, un canvi on els territoris són marcats, on es veuen coses, on se'ls dóna noms i significats. En aquest sentit, la tasca metafòrica de cinema pot ser vista com subvertir l'ordre metafòric pre-existent: és a dir, l'assignació oficial d'espai i temps. Un ordre que defineix els llocs, que defineix el que cal veure i fer en aquests llocs, la forma en què estan habitats, les seves capacitats i incapacitats.
La imatge construïda de la pobresa i la desgràcia tendeix a prendre el límit de la realitat i ambdues haurien de ser preservades de qualsevol forma d'estetizació. En cas contrari, les fem acceptables i fins i tot atractives.
...
Comentaris
de l'autor al propi film:
De
lluny, Dubai sembla ser una ciutat. De prop es tracta d'una efígie,
l’esplendor d'una ciutat. Es composa únicament dels implants de
desert, urbanisme llum, opcions predefinides d'habitatges d'estil,
seus d'empreses, zones funcionals. Ningú té la intenció de viure
realment aquí! Per l'especulador, la realitat material d'aquest lloc
és sovint menys important que la realitat construïda per imatges
hiperrealistes. L'art de la fabricació no es dóna al propi edifici.
Ha estat reemplaçada per l'artifici dels tècnics informàtics
altament qualificats en disseny d'animació. La representació es
converteix en la realitat del sector immobiliari. A més, la pròpia
velocitat de transmissió de la imatge de l'edifici simulat permet a
una cadena mundial d'immobiliàries vendre el producte molt abans del
seu acabament. Aquesta és la ciutat de les imatges transmeses. Per
què, llavors, cal construir-la?
Treballadors
sense drets, sense passaport, sense un lloc a on anar després de ser
acomiadats, es reuneixen als barris pobres. Un intenta ser deportat a
casa bevent alcohol en públic. Uns altres ens diuen que la presó és
l'únic lloc a Dubai on són tractats amb dignitat.
El
món occidental està constantment proclamant la seva prerrogativa
unilateral d'autoritat moral global. Això condueix a una situació
en la qual la postulació de la validesa universal dels drets humans
és utilitzada com a fonament per la intervenció hegemònica en la
integritat d'altres cultures. Però, què passa, si l'anomenada altra
cultura és només una etapa per al desenvolupament de les nostres
pròpies estructures d'explotació? Què succeeix si el nostre és un
sistema econòmic que subcontracta sectors sencers en regions on els
drets humans no suposen cap obstacle per maximitzar els guanys? Quin
tipus de perspectiva d'ocell és necessària per deconstruir el propi
sentit de la justícia en un sentiment privat?
22.05.2013
MACBA
Auditori.
Plaça dels Àngels 1, Barcelona.
20h.
Prog 3 _ Des de Beirut amb Amor
Una vegada i una altra
Beirut ha de renéixer de les seves pròpies cendres i intentar
anul·lar les petjades de la seva pròpia destrucció. A través
d'anys de guerra, de destruccions i reconstruccions, Beirut es
torna, com la defineix Claudia Zanfi, una ciutat mutant.
Una ciutat mutant que en
passar de la destrucció a la reconstrucció és com si passés de
la vida a la mort, del sofriment a l'alegria i al desig de viure.
Després
de 1991, més de 15.000 edificis han estat reconstruïts, 20 centres
comercials de tipus americà, un campus universitari, un estadi de
65.000 places. Actualment, Beirut, la ciutat mutant, explica els
moviments del món globalitzat, i en particular els productes de la
nova oposició entre Occident i Orient Mitjà, que sembla haver
remplazado la polarització de la guerra freda. Multicultural,
multireligiosa, creuament d'identitats i models de vida, Beirut és
el lloc de la trasformació. Alternativament considerada com a model
o com a excepció a l'interior del món àrab, la ciutat de Beirut
és sens dubte un laboratori d'experimentació de la cultura àrab
contemporània. Entre devastació i precarietat, amb la
reconstrucció, Beirut (definida també com la “Paris d'Orient”),
es transforma en ciutat de la vida nocturna, de la diversió de la
lleugeresa. Els nous locals nocturns emergeixen al costat dels
enderrocs habitats o dels llocs de guerra. Claudia
Zanfi, Re-thinking Beirut.
Les imatges de l'estiu
del 2006 es barregen amb les imatges del llarg període de guerra
entre 1975 i 1990. Les dues realitats es confonen i els libanesos es
troben davant d'una repetició d'esdeveniments dramàtics la
interpretació dels quals es torna singular i reflexiva. A
diferència de la reacció que els artistes i els intel·lectuals
van tenir després de la primera guerra libanesa l'enfocament teòric
de la qual va tenir un caràcter més urbanista-arquitectònic,
devant d'aquesta nova situació de guerra, entre els artistes
libanesos va sorgir i es va desenvolupar una reflexió sobre el
paper de les imatges.
Aquesta
vegada es qüestionen la representació de la guerra, la qual
consideren una extensió política del conflicte. Carles
Guerra Remake libanés
En
la societat en què vivim, allí on estem acostumats que tot es pot
representar i tot té la seva cara espectacular, també
l'experiència aterridora de la guerra es converteix en material de
consum, en imatges, en sons i en múltiples formes de reproducció,
llistes per entrar i difondre's en l'atroç vòrtex anomenat Mercat.
Herman
Bashiron Mendolicchio en Beirut
Presente Contínuo.
Ça
sera Beau .
Waël
Noureddine. Líban,
200,
30 min.
Un helicòpter militar circula pel cel com una vespa maligna. A la superfície, el caos després de l'atac. Una seqüència de plànols es succeeixen a ritme accelerat –persones sagnant, cotxes en flames i soldats astorats–. Beirut o potser qualsevol altra vella ciutat amb guerra amb si mateixa. Aquí cap conflicte arriba a resoldre’s, cap paret es reconstrueix. A la ciutat foradada, els trets es senten millor. Es pot escollir entre l’exercit o la religió, o bé entre la religió i l’exercit. La dosi d’heroïna val cinc dòlars. Vaig a visitar alguns amics, i envio les meves postals. Waël Noureddine
La
realitat ja no és aquí per ser representada, sinó que abans ha de
ser imaginada: primer ha d’esser vista en imatges per després
emanar d'elles. A partir d'aquí com en un acte d'exorcisme alguna
cosa esclata i les visions que Waël proposa no representen ja
aquesta realitat, sinó que són un fragment d'ella mateixa. El seu
punt de partida és una ciutat ferida per la guerra, no només pel
conflicte bèl·lic, sinó per les altres guerres paral·leles que
potser l’ antecedeixen i ben segur el perviuen en el temps.
Constitueixen una deriva per les cicatrius de la ciutat, en la seva
arquitectura, en les persones que l'habiten, però també per les
cicatrius en el cos social, en la memòria o en la pulsió d'oblit,
en els seus imaginaris trencats, en els seus somnis i en la seva
voluntat narcòtica. Un del seu films July
Trip
comença amb una cita de Rainer W. Fassbinder : “We cannot make
films about war”. Certament en els films de Waël la tensió amb
allò representat es fa impossible. La representació esclata i és
el propi film el que es trenca en trossos, el que entra en guerra:
imatges de cinema 16mm i de video HDV en col·lisió, pantalla en
constant canvi de format, i textura; panoràmiques interrompudes,
oscil·lacions, repeticions, fragments de frases i poemes, records
feridors “és des d'aquest edifici (runes d'un gratacel) que uns
militants llançaven uns altres al buit”, fantasies de suïcidi
real, la cerca compulsiva de la “medicina metàl·lica” i armada.
Allí on l'exacte ritual quotidià de despertar-se,
llevar-se,..naufraga ràpidament en l'impredictible “everyday
day awakens, shave my beard, don’t brush my teeth, take some
whisky, look through the windows. You only see victims”. Waël
Noureddine en Ça
ser Beau
Així
els vídeo-films de Waël es rebel·len contra aquesta superfície
calma de la representació que Edward Said comentava. Es podria dir
que la seva càmera no captura sinó que dispara contra la pel·lícula
master i espectacular d'aquesta representació, aquella que pretén
mostrar una visió satelital i “objectiva”, aquella que
construeix diàriament l'imaginari dominant que per autosugestió
acabem anomenant realitat.
Abu
Ali en Broken
Films http://www.albarzaj.org/2011/06/broken-filmseng.html
From
Beirut to... those who love us
Electronic Lebanon. Líban,
2006, 6min.
Un breu vídeo, una postal
gravada el 21 de juliol 2006 durant els bombardejos sobre Beirut, que
van ser contemplats com a espectacle mediàtic, sense cap
reacció per part de la comunitat internacional. Una col·laboració
entre Samidoun i Beirut DC per expressar l'impacte de la violència.
Hola,
som al voltant de 4 milions d'habitants, aproximadament 150mil han
sortit del país. Hem estat bombardejats per 15mil míssils
provinents d'Israel. Al principi no ens posàvem d'acord en com
dirigir-nos a vosaltres. Hauríem de parlar-vos com ho fem a
l'audiència àrab?, o com a europeus?. Al final, vam estar d'acord
en què la qüestió era irrellevant, doncs en qualsevol cas ningú
està escoltant.
Ara escolteu-nos. Estem assetjats, i l'olor de les explosions és a l'aire.
Explosions, i el món mirant...El que importa és que encara ens queda una mica d'aigua, de menjar, de dignitat i d’amor.
Nosaltres som aquí, on sou vosaltres?
http://www.beirutdc.org/beirutdc/default.aspx
http://www.samidoun.org/
http://v2v.cc/v2v/From_Beirut_to_.._those_who_love_us
This Smell of Sex
Danielle Arbid. Líban 2008, 20min.
Aquest treball de la
realitzadora libanesa Danielle Arbid té com a punt de partida una
sèrie d'experiències sexuals, obsessives i ardents, explicades
lliurement i amb luxe de detalls per amics de la directora. El joc de
veus, d'homes i dones, que parlen sobre els seus secrets sexuals,
combina amb belles imatges trobades en format Súper 8 i la
foscor de la pantalla negra genera un clima de tensió eròtica en el
marc d'un llenguatge poètic.
http://www.facebook.com/pages/Danielle-Arbid-Films/172804196074035?sk=info
microENcontres
[entrada lliure]
[entrada lliure]
CCCBarrio – Centro de Cultivos
Contemporáneos del Barrio
Puríssima Concepció, 28
Poble Sec, Barcelona
Metro: L3, Poble Sec
Poble Sec, Barcelona
Metro: L3, Poble Sec
El lloc és petit i afable, en una espècie de
zona autònoma del Poble Sec.
La idea és poder parlar tranquil·lament dels temes que ens interessen, i les preguntes que tindrem al respecte.....i debatre en contra...
microENcontres, són petites contres a explorar.
La idea és poder parlar tranquil·lament dels temes que ens interessen, i les preguntes que tindrem al respecte.....i debatre en contra...
microENcontres, són petites contres a explorar.
10.05.2013
17:30 - 20h
Xavier
de Luca, Barcelona 1980.
Ha
centrat la seva formació en l'àmbit de l'art contemporani, la
fotografia i la gestió cultural. Actualment, desenvolupa la seva
faceta professional a la Fundació Suñol de Barcelona, on treballa
com adjunt a direcció.
El
seu interès per la creació artística al Mediterrani va sorgir
després d'una estada a Tunísia l’any 2004, on va
col·laborar en l'organització de les Journées
Cinématographiques de Carthage.
Va ser precisament en aquest país on va crear, juntament amb altres
artistes, l'associació JISER Reflexions Mediterrànies, que des del
2005 promou projectes artístics que plantegen com a objectius
principals la mobilitat dels joves artistes, el foment de la creació,
l'intercanvi de propostes i iniciatives artístiques i la seva
difusió en l'espai euromediterràni. Bons exemples són la trobada
artística “Perceptions
de la Ville”
o el projecte en curs “Residències
de creació BCN-TNS”,
iniciat el 2010.
Aquest
vincle tan proper amb Tunísia ha permès a Xavier de Luca poder
realitzar una anàlisi en profunditat de l'evolució de les
polítiques culturals d’ aquest país en els últims anys, a través
de diferents publicacions i la participació en diverses taules
rodones, centrant la seva atenció en el paper que han jugat
determinats moviments i iniciatives socials i culturals locals en el
procés de canvi polític que està vivint el país.
17.05.2013
17:30 - 20h
Mactar Thiam Fall “Mahu”,
Senegal 1969.
Ha
exercit la docència al seu país durant més de quinze anys. Es va
instal·lar a Barcelona després d'estades a Alemanya, França ,
Itàlia.. Ha dirigit la sèrie documental Bitim
Réew (Fora del país)
sobre l'experiència migratòria dels senegalesos a França i
Espanya. El seu proper projecte és un documental sobre el Sheikh
Ahmadou Bamba,
líder religiós místic de Senegal, fundador de la germandat dels
Muridin al 1883. Va escriure nombroses obres, poemes, i tractats
sobre meditació, rituals, treball i sobre l'estudi del Qur'an.
Políticament va impulsar una lluita pacifista radical contra la
presència colonial francesa.
Mahu
s'ha dedicat també a l'ensenyament del
wólof, l'idioma majoritari del seu país, i ha realitzat a més una
significativa labor de mediació i suport social amb els joves
immigrats africans. És també autor de tres llibres, títols claus
per a l'aprenentatge bilingüe wolof-català i wolof-castellà.
24.05.2013
17:30 - 20h
Salah
Malouli,
Casablanca –
Barcelona.
Entre
els anys 1996 i 2001, sent estudiant en filologia hispànica, va
formar part del col·lectiu de creació teatral i artística
Poushkin,
col·lectiu pluridisciplinari que partia del teatre, especialment el
teatre rus, per experimentar amb altres formats com el vídeo, la
música i les arts plàstiques. Des de l’any 2003, una vegada
acabat el màster en traducció i interpretació a l'Escola Rei Fahd
de Tànger, va treballar al Instituto Cervantes de Casablanca com a
assessor de comunicació i activitats culturals. Des del 2006 vi a
Barcelona amb una beca de la Generalitat per estudiar un màster en
Gestió Cultural a la Universitat de Barcelona, compaginant aquests
estudis amb la seva recerca en Traductologia i especialment l'estudi
de l'hermenèutica. En l'actualitat està cursant el doctorat en
Traductología i estudis Interculturals a la Universitat Autònoma de
Barcelona.
Com a
gestor cultural, Salah Malouli ha treballat en múltiples festivals a
Espanya i el Marroc, ha col·laborat en la creació i organització
de projectes culturals diversos com per exemple: Bcn Mp7
hip hop Casablanca en col·laboració amb el
CCCB, BAFF anime 2010
en col·laboració amb el Festival de Cinema Asiàtic BAFF, Festival
Slam Klam en col·laboració amb la
Fundació Esprit de Fès,
El Uno y el Múltiple projecte de
residències i exposicions comissariat per Pedro Soler que reuneix a
artistes i centres culturals egipcis i espanyols, Big
Draw la festa del dibuix (2010 i 2011)
en col·laboració amb el museu Picasso de Barcelona, Summerlab
2011 i Summer of labs
esdeveniment que s'organitza en Nantes, Sant Sebastián, Bilbao,
Vigo, Guimarach i Casablanca.
Actualment, és
fundador de Opentaqafa, plataforma i laboratori de recerca
sobre la cultura lliure al Marroc, que té com a objectiu impulsar
iniciatives i microprojectes amb ADN opensource. Des del 2011,
és membre de l'Arc Atlàntic i de IoLabs xarxa de laboratoris
d'experimentació amb tecnologies (les noves i les de tota la vida)
amb centres a Bellvitge, Granada i Casablanca.
