I think we live at a point of extreme darkness and extreme brightness. Extreme darkness, because we really do not know from which direction the light would come. extreme brightness, because we ought to have the courage to begin anew.
Michel Foucault in a dialogue with Baqir Parham.
Iranian Revolution, September 1978.

Mostrando entradas con la etiqueta Occupied Territories. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Occupied Territories. Mostrar todas las entradas

La Terre Parle Arabe

ovni archives


Maryse Gargour. 2007. France, Palestina. vo Arabic, English. s Spanish. 61’ 

http://www.menassat.com/?q=en/news-articles/4211-land-speaks-arabic 

Este documental muestra el nacimiento del sionismo a finales del siglo XIX –y sus consecuencias para los palestinos– a través de documentos originales, citas de los líderes sionistas, material de archivo poco conocido y entrevistas con testigos e historiadores. Todo ello ayuda a poner de manifiesto que la expulsión de la población indígena árabe de Palestina está lejos de ser una consecuencia fortuita de la guerra de 1948. Este premiado documental arroja luz sobre la limpieza étnica de Palestina por el movimiento sionista. 

In this documentary, the late 19th century birth of Zionism - and its repercussions for Palestinians- is detailed with original source documents, Zionist leaders' quotations, rare archival footage, testimonies of witnesses and interviews with historians. All help to illustrate that the expulsion of the indigenous Arab population from Palestine was far from an accidental result of the 1948 war. This award-winning film shines a spotlight on the ethnic cleansing of Palestine by the Zionist movement.

Aquest documental mostra el naixement del sionisme a la fi del segle XIX –i les seves conseqüències per als palestins– a través de documents originals, citacions dels líders sionistes, material d'arxiu poc conegut i entrevistes amb testimonis i historiadors. Tot això ajuda a posar de manifest que l'expulsió de la població indígena àrab de Palestina està lluny de ser una conseqüència fortuïta de la guerra de 1948. Aquest premiat documental ens dóna pistes clares sobre la neteja ètnica de Palestina pel moviment sionista.

To Shoot an Elephant

ovni archives

Alberto Arce, Mohammad Rujailah. 2009. Palestina, Spain. vo Arabic, English. s Spanish. 112’ 

http://www.toshootanelephant.com/ 
www.eguzkibideoak.info 

“El 19 de diciembre de 2008, el movimiento Free Gaza zarpó desde Chipre en dirección a Palestina. Nuestro objetivo era romper el bloqueo israelí sobre la franja de Gaza. Fuimos los últimos extranjeros que lograron entrar y quedarse en Gaza. Nos vimos envueltos en algo que nadie se esperaba.” La Franja de Gaza vive en estado de asedio desde junio de 2007, cuando Israel la declaró una “entidad enemiga”. Un grupo de activistas internacionales impulsó un movimiento, “ Free Gaza ” , que tiene como objetivo romper ese asedio. Gracias a sus esfuerzos, y a pesar de la prohibición impuesta por Israel a todos los corresponsales y trabajadores de ayuda humanitaria extranjeros de cubrir y ser testigos directos de la “Operación Plomo Fundido”, un grupo de voluntarios internacionales, miembros auto-organizados del International Solidarity Movement, estuvieron presentes en Gaza el 27 de diciembre, en el momento justo en que comenzaron los bombardeos. Junto a dos corresponsales internacionales de Al Jazeera International, Ayman Mohyeldin y Sherine Tadros, ellos fueron los únicos extranjeros que consiguieron escribir, filmar e informar para varios medios de comunicación sobre lo que estaba sucediendo dentro de la asediada franja palestina. ¿Eran periodistas? ¿Eran activistas? ¡A quién le importa! Ellos se convirtieron en testigos. Ser periodista o ser cualquier cosa depende de cómo tú lo sientas. Es una responsabilidad ética que te lleva a compartir con un público más amplio lo que está pasando a tu alrededor. Será el resultado de tu trabajo lo que te conducirá (o no) a una carrera como periodista, no las presuposiciones o las etiquetas. Haz que se enteren. Haz que los que tú quieres que escuchen, escuchen y sean conscientes de lo que tú estás siendo consciente. Esto es ser periodista. Para ser testigo, con una cámara o un lápiz, no es necesario tener un sueldo o una tarjeta que ponga “PRESS”. Olvidad la neutralidad, olvidad la objetividad. No somos palestinos. No somos israelitas. No somos imparciales. Sólo tratamos de ser honestos y contar lo que hemos visto y lo que sabemos. Soy periodista. Si alguien me escucha, soy periodista. En el caso de Gaza, ningún “periodista oficial” tenía autorización ese 27 de diciembre para entrar (excepto los que ya estaban dentro), por lo que nos convertimos en los únicos testigos, con todas las responsabilidades que eso conlleva. Yo siempre he entendido el periodismo como “una mano encendiendo la luz en una habitación oscura”. El periodista es una persona curiosa, un interrogador desagradable, una cámara y un lápiz rebelde que hacen sentir incómodos a los que están en el poder. Ésta es la esencia de mi trabajo en Gaza, cumplir un deber en el conflicto más narrado de la Tierra, donde, sin embargo, nunca será contada la historia del asedio y del castigo colectivo que Israel está imponiendo a toda la población en respuesta a los cohetes lanzados por Hamas. Por ello, debía ser vivido tal como fue. Entré sigilosamente en Gaza, a pesar de los intentos de Israel por impedirlo. Los que están en el poder en Gaza nos “pidieron cortésmente” que nos fuésemos. Mi idea del periodismo es eso. Cada gobierno del mundo debería sentirse nervioso cuando alguien va por ahí, con una cámara o un lápiz, dispuesto a publicar lo que consiga entender. Y todo ello por el bien de la información, uno de los más grandes pilares de la democracia. Esto es una película de “periodismo empotrado”. Decidimos “empotrarnos” dentro de las ambulancias, abriendo un diálogo imaginario con aquellos periodistas que se empotran dentro de las ejércitos. Todo el mundo es libre de elegir desde qué lado quiere informar. Pero, en muchas ocasiones, las decisiones no son imparciales. Decidimos que los civiles que trabajan en el rescate de los heridos nos dan una perspectiva mucho más honesta de la situación que para quienes su trabajo es disparar, herir y matar. Preferimos médicos en vez de soldados. Preferimos la valentía de aquellos rescatadores desarmados a aquellos que se alistan y que tienen experiencias tal vez interesantes, pero moralmente rechazables. Es una cuestión de enfoque. A mí no me interesan los miedos, traumas y contradicciones de aquellos que pueden elegir quedarse en casa y decir no a la guerra.

“On december 19th 2008, the Free Gaza movement sailed from Cyprus to Palestine. Our objective was to break the Israeli siege over the Gaza Strip. We were the last and only foreigners to enter and stay in the territory. We got involved in something that nobody expected”. Gaza Strip has been under siege since June 2007, when Israel declared it an "enemy entity". A group of international activists organized a siege-breaking movement, the Free Gaza movement. Thanks to their efforts, and despite the Israeli ban on foreign correspondents and humanitarian aid workers to cover and witness operation "Cast Lead" on the ground, a group of international volunteers: self organised members of the International Solidarity Movement were present in Gaza when the bombing started on December, 27th 2009. Together with two international correspondents from Al Jazeera International (Ayman Mohyeldin and Sherine Tadros), they were the only foreigners who managed to write, film and report for several radio stations what was happening inside the besieged Palestinian strip. Were they journalists? Were they activists? Who cares!. They became witnesses. Being a journalist or being whatsoever depends on how you feel. It is an ethical responsibility that you manage to share with a wider audience what you and those who are around you are going through. It will be the result of your work that will lead you to a professional career as a journalist or not, rather than pre-assumptions and labels. Make them know. Make those who you want to: listen and be aware of what you are aware of. That is a journalist. Having a card, with "press" written on it, or getting a regular salary is not necessary to be a witness with a camera or a pen. Forget about neutrality. Forget about objectivity. We are not Palestinians. We are not Israelis. We are not impartial. We only try to be honest and report what we see and what we know. I am a journalist. If somebody listens, I am a journalist. In Gaza´s case, no "official journalists" were authorized to enter Gaza (apart from those who were already inside) so we became witnesses. With a whole set of responsibilities as regarding to it. I have always understood journalism as "a hand turning the lights on inside the dark room". A journalist is a curious person, an unpleasant interrogator, a rebel camera and a pen making those in power feel uncomfortable. And that is the concept of my work in Gaza: To fulfil a duty in the most narrated conflict on earth, where the story of the siege and the collective punishment that is being imposed by Israel on the whole population of the territory in retaliation for rockets sent by Hamas will never be told with enough accuracy. For this it has to be lived. I sneaked inside Gaza despite Israeli attempts not to allow us to enter and I was "politely" asked to leave by those in power in Gaza. That is my idea of journalism. Every government on earth should feel nervous about somebody going around with a camera or a pen ready to publish what he or she manages to understand. For the sake of information, one of the biggest pillars of democracy. This is an embedded film. We decided to be "embedded within the ambulances" opening an imaginary dialogue with those journalists who embed themselves within armies. Everyone is free to choose the side where they want to report from. But decisions are often not unbiased. We decided that civilians working for the rescue of the injured would give us a far more honest perspective of the situation than those whose job is to shoot, to injure and to kill. We prefer medics rather than soldiers. We prefer the bravery of those unarmed rescuers than those with -also interesting, but morally rejectable experiences who enlist to kill. It is a matter of focus. I am not interested in the fears, traumas and contradictions of those who have a choice: the choice of staying home and saying no to war.

 “El 19 de desembre de 2008, el moviment Free Gaza va salpar des de Xipre en direcció a Palestina. El nostre objectiu era trencar el bloqueig israelià sobre la franja de Gaza. Vam ser els últims estrangers que van aconseguir entrar i quedar-se a Gaza. Ens vam veure enredats en una situació que ningú no s'esperava.”

Subjective Atlas of Palestine

Subjective Atlas of Palestine

Nablus, la ciudad fantasma _ Nablus, a Ghost City

ovni archives

Alberto Arce, María Moreno. 2004. Palestina. vo English, Hebrew. s Spanish. 32’ 

Una visión desde dentro y a pie de calle de lo sucedido en esa ciudad Palestina a lo largo de una semana del mes de agosto del año 2004. La cámara se acerca a la realidad de niños que juegan a ser soldados de un ejército tan solo armado de piedras y razones. En medio de las bombas y los disparos del ejército israelí se establece un diálogo con soldados que parecen a veces más asustados que sus propias víctimas. La cámara, junto a un grupo de para-médicos y activistas internacionales, sigue los pasos del ejército en su registro de la ciudad casa por casa. Al mismo tiempo la presencia internacional actúa como "testigo ocupante" del espacio de impunidad en el que Israel se comporta habitualmente. 

An inside view from the streets of the events that took place over one week in the Palestinian city of Nablus in August 2004. The camera takes us into the world of children who play at being soldiers in an army that has stones and motives as its only weapons. In the midst of Israeli gunshots and bombs, a dialog takes place with soldiers who sometimes seem more frightened than their own victims. The camera, with a group of international activists and paramedics, follows the soldiers as they search the city house by house. The international presence also acts as an "occupier-witness" of the zone of impunity in which Israel regularly acts. 

Una visió des de dins i a peu de carrer del que va succeir en aquesta ciutat palestina al llarg d'una setmana del mes d'agost de 2004. La càmera s'apropa a la realitat dels nens que juguen a ser soldats d'un exèrcit tant sols armat de pedres i raons. Enmig de les bombes i els trets de l'exercit israelià s'estableix un diàleg amb soldats que semblen de vegades més espantats que les seves pròpies víctimes. La càmera al costat d'un grup de para-metges i activistes internacionals segueix els passos de l' exèrcit en el seu registre de la ciutat casa per casa. Al mateix temps la presència internacional actua com a "testimoni ocupant" de l'espai d'impunitat en què Israel es comporta habitualment.

Arrhash (Veneno)

ovni archives


Javier Rada, Tarik El Idrissi.  Spain, Morocco, 2008,  43.

http://www.arrhash.com/ 

Entre 1923 y 1927 el ejercito español utilizó de forma masiva gas mostaza contra población civil durante la guerra del Rif. España se convirtió en una de las primeras potencias en utilizar estos métodos de exterminio. Y consiguió que su crimen permaneciese en un conveniente olvido. Ochenta años después, un joven rifeño, residente en Madrid, inicia una carrera contra reloj para salvaguardar la memoria de los últimos testigos de aquella guerra. El Gobierno español nunca ha admitido tales crímenes. Y las victimas, muy ancianas, amenazan con morir sin haber explicado que ocurrió durante aquellos años de asfixia y muerte.

During the third Rif war, from 1923 and 1927, the Spanish army used massive quantities of mustard gas against civilians, thus making Spain one of the first world nations to use chemical weapons on a civilian population. Eighty years later, a young man from the Rif living in Madrid embarks on a race against the clock to safeguard the memories of the last remaining witnesses of that war. The Spanish government has never acknowledged its crimes. And the victims, now elderly, threaten to die without ever having spoken out about those years of suffocation and death.


Entre 1923 i 1927 l'exèrcit espanyol va utilitzar de forma massiva gas mostassa contra la població civil durant la guerra del Rif. Espanya es va convertir en una de les primeres potències a utilitzar aquests mètodes d'extermini. I va aconseguir que el seu crim romangués en un convenient oblit. Vuitanta anys després, un jove rifeny, resident a Madrid, inicia una carrera contra rellotge per a salvaguardar la memòria dels últims testimonis d'aquella guerra. El Govern espanyol mai ha admès tals crims. I les víctimes, molt ancianes, amenacen amb morir sense haver explicat què va ocórrer durant aquells anys d'asfíxia i mort.

Iraq Occupied Land

ovni archives


Khilafah. 2005. vo English. 60’

http://www.khilafah.com/

Este documental gira entorno a la historia reciente de Irak, desde la caída del Califato hasta la actualidad, mostrando los diferentes gobernantes corruptos y los planes de las potencias “occidentales”. Se muestra el fracaso de los nacionalistas, comunistas, nasseristas, y del partido Ba'th, lo que ha sumido al país en el caos para devolverlo finalmente al colonialismo. Una exhaustiva y vibrante compilación de imágenes de archivo, una visión desde el “otro” lado de la historia. 

This compelling documentary film charts the recent history of Iraq from the fall of the Ottoman Islamic State, looking at its corrupt rulers and the plans of the imperialist powers. It depicts the failure of the Nationalist, Communist, Nasserite and Ba'thist movements and how they spread chaos across Iraq in their bitter struggle over authority, finally returning Iraq to direct colonialism. 

Aquest documental gira entorn de la història recent de l'Iraq des de la caiguda del califat otomà fins l'actualitat, mostrant els diferents governants corruptes i els plans de les potències occidentals. El fracàs dels nacionalistes, comunistes, nasseristes i del partit Ba'th, que ha dut al país el caos per a tornar-lo finalment al colonialisme. Una exhaustiva i vibrant compilació d'imatges d'arxiu, una visió des de l'altra banda de la història.


Disparar a un elefante cámara en mano. Alberto Arce

ovni archives


Alberto Arce. 2009. Spain. vo Spanish. 80’ 

Conferencia de Alberto Arce en OVNI [www.desorg.org]

Disparar a un elefante cámara en mano. Alberto Arce filma documentales: Nablus, la ciudad fantasma (2004), Internacionales en Palestina (2005), El ghetto de Qalquilia (2005), Mesalla, pacifistas en Irak (2007) y Gaza: Borrados del mapa (2009).
“...después, cómo no, hubo interminables conversaciones sobre la muerte del elefante. El dueño estaba furioso, pero no era más que un indio y no pudo hacer nada. Además, según la ley, yo había hecho lo correcto, ya que a un elefante loco hay que matarlo, como a un perro loco, si su dueño no consigue dominarlo.” George Orwell comenzó relatando cómo se terminaba con un elefante en Asia. Terminó por intercambiar máuser y pluma en fértil convivencia. Paseando por Barcelona.

Palestinos con trompa, elefantiásicos en su deformidad; todos ellos terroristas cuyas vidas no valen más que la estadística, coreografiada en función de la cantidad y el ritmo de su exterminio. Sin ensuciar las páginas de estilo. Décadas después, Asia regresa a Barcelona. Honrados ciudadanos de occidente a la espera de mejores tiempos para abandonar la pluma y la cámara, buscando recuperar el máuser que utilizó quien sabía lo que significaba disparar contra un elefante. En el intermedio, entre cacería y cacería, cada vez más estériles todas, munición. Imágenes urgentes, insomnes, sucias y temblorosas. 21 días contando cuerpos. Que lo sepa todo el mundo, cuerpos que han muerto, una vez más, sin otro motivo que la reafirmación del poder y la dominación coloniales.



Alberto Arce's Lecture at OVNI [www.desorg.org]

Alberto Arce films documentaries: In 2004, Nablus la ciudad fantasma, in 2005 Internacionales en Palestina and El ghetto de Qalquilia, in 2007 Mesalla, pacifistas en Irak and in 2009 Erased: Wiped Off the Map. “... afterwards, of course, there were endless discussions about the shooting of the elephant. The owner was furious, but he was only an Indian and could do nothing. Besides, legally I had done the right thing, for a mad elephant has to be killed, like a mad dog, if its owner fails to control it...” George Orwell started out writing stories about killing an elephant in Asia. He ended up alternating between Mauser and pen in a fertile partnership. Walking Barcelona. Palestinians with a trunk, elephantiasic in their deformity. All of them terrorists whose lives have no value except as statistics choreographed in terms of the number and rate of their extermination. Without soiling the style pages. Decades later, Asia returns to Barcelona. Honest citizens of the West, waiting for better times to give up the pen, and the camera, wanting to take up the Mauser used by somebody who knew what it meant to shoot an elephant. Meanwhile, between increasingly sterile hunting expeditions, ammunition. Urgent, insomniac, dirty, shuddering images. 21 days counting bodies. Tell the world, bodies that have died, once again, for no other reason than the reassertion of power and colonial domination. 


Conferència de Alberto Arce a OVNI [www. desorg.org]

Alberto Arce filma documentals: Nablus, la ciudad fantasma (2004), Internacionales en Palestina (2005), El ghetto de Qalquilia (2005), Mesalla, pacifistas en Irak (2007) i Gaza: Borrados del mapa (2009). “...després, com no, hi va haver interminables converses sobre la mort de l’elefant. L’amo estava furiós, però no era més que un indi i no va poder fer-hi res. A més a més, segons la llei jo havia actuat correctament, ja que un elefant boig , com un gos boig, s’ha de matar si el seu amo no aconsegueix dominar-lo.” George Orwell va començar relatant com s’acabava amb un elefant a l’Àsia. Va acabar intercanviant màuser i ploma fèrtil en convivència. Passejant per Barcelona. Palestins amb trompa, elefantíacs en la seva deformitat, tots ells terroristes, les vides dels quals no valen més que l’estadística, coreografiada en funció de la quantitat i el ritme del seu extermini, sense embrutar pàgines d’estil. Dècades després, Àsia torna a Barcelona. Honrats ciutadans d’occident a l’espera de millors temps per abandonar la ploma i la càmera, buscant recuperar el màuser que va fer servir qui sabia el que significava disparar contra un elefant. En l’entremig, entre cacera i cacera, cada cop mes estèrils totes, munició. Imatges urgents, insomnes, brutes i tremoloses. 21 dies comptant cossos. Que ho sàpiga tothom, cossos que han mort, un cop més, sense altre motiu que la reafirmació del poder i la dominació colonial.