I think we live at a point of extreme darkness and extreme brightness. Extreme darkness, because we really do not know from which direction the light would come. extreme brightness, because we ought to have the courage to begin anew.
Michel Foucault in a dialogue with Baqir Parham.
Iranian Revolution, September 1978.

Disparar a un elefante cámara en mano. Alberto Arce

ovni archives


Alberto Arce. 2009. Spain. vo Spanish. 80’ 

Conferencia de Alberto Arce en OVNI [www.desorg.org]

Disparar a un elefante cámara en mano. Alberto Arce filma documentales: Nablus, la ciudad fantasma (2004), Internacionales en Palestina (2005), El ghetto de Qalquilia (2005), Mesalla, pacifistas en Irak (2007) y Gaza: Borrados del mapa (2009).
“...después, cómo no, hubo interminables conversaciones sobre la muerte del elefante. El dueño estaba furioso, pero no era más que un indio y no pudo hacer nada. Además, según la ley, yo había hecho lo correcto, ya que a un elefante loco hay que matarlo, como a un perro loco, si su dueño no consigue dominarlo.” George Orwell comenzó relatando cómo se terminaba con un elefante en Asia. Terminó por intercambiar máuser y pluma en fértil convivencia. Paseando por Barcelona.

Palestinos con trompa, elefantiásicos en su deformidad; todos ellos terroristas cuyas vidas no valen más que la estadística, coreografiada en función de la cantidad y el ritmo de su exterminio. Sin ensuciar las páginas de estilo. Décadas después, Asia regresa a Barcelona. Honrados ciudadanos de occidente a la espera de mejores tiempos para abandonar la pluma y la cámara, buscando recuperar el máuser que utilizó quien sabía lo que significaba disparar contra un elefante. En el intermedio, entre cacería y cacería, cada vez más estériles todas, munición. Imágenes urgentes, insomnes, sucias y temblorosas. 21 días contando cuerpos. Que lo sepa todo el mundo, cuerpos que han muerto, una vez más, sin otro motivo que la reafirmación del poder y la dominación coloniales.



Alberto Arce's Lecture at OVNI [www.desorg.org]

Alberto Arce films documentaries: In 2004, Nablus la ciudad fantasma, in 2005 Internacionales en Palestina and El ghetto de Qalquilia, in 2007 Mesalla, pacifistas en Irak and in 2009 Erased: Wiped Off the Map. “... afterwards, of course, there were endless discussions about the shooting of the elephant. The owner was furious, but he was only an Indian and could do nothing. Besides, legally I had done the right thing, for a mad elephant has to be killed, like a mad dog, if its owner fails to control it...” George Orwell started out writing stories about killing an elephant in Asia. He ended up alternating between Mauser and pen in a fertile partnership. Walking Barcelona. Palestinians with a trunk, elephantiasic in their deformity. All of them terrorists whose lives have no value except as statistics choreographed in terms of the number and rate of their extermination. Without soiling the style pages. Decades later, Asia returns to Barcelona. Honest citizens of the West, waiting for better times to give up the pen, and the camera, wanting to take up the Mauser used by somebody who knew what it meant to shoot an elephant. Meanwhile, between increasingly sterile hunting expeditions, ammunition. Urgent, insomniac, dirty, shuddering images. 21 days counting bodies. Tell the world, bodies that have died, once again, for no other reason than the reassertion of power and colonial domination. 


Conferència de Alberto Arce a OVNI [www. desorg.org]

Alberto Arce filma documentals: Nablus, la ciudad fantasma (2004), Internacionales en Palestina (2005), El ghetto de Qalquilia (2005), Mesalla, pacifistas en Irak (2007) i Gaza: Borrados del mapa (2009). “...després, com no, hi va haver interminables converses sobre la mort de l’elefant. L’amo estava furiós, però no era més que un indi i no va poder fer-hi res. A més a més, segons la llei jo havia actuat correctament, ja que un elefant boig , com un gos boig, s’ha de matar si el seu amo no aconsegueix dominar-lo.” George Orwell va començar relatant com s’acabava amb un elefant a l’Àsia. Va acabar intercanviant màuser i ploma fèrtil en convivència. Passejant per Barcelona. Palestins amb trompa, elefantíacs en la seva deformitat, tots ells terroristes, les vides dels quals no valen més que l’estadística, coreografiada en funció de la quantitat i el ritme del seu extermini, sense embrutar pàgines d’estil. Dècades després, Àsia torna a Barcelona. Honrats ciutadans d’occident a l’espera de millors temps per abandonar la ploma i la càmera, buscant recuperar el màuser que va fer servir qui sabia el que significava disparar contra un elefant. En l’entremig, entre cacera i cacera, cada cop mes estèrils totes, munició. Imatges urgents, insomnes, brutes i tremoloses. 21 dies comptant cossos. Que ho sàpiga tothom, cossos que han mort, un cop més, sense altre motiu que la reafirmació del poder i la dominació colonial.